Quan la Noemí  em va proposar de participar en l’espai d’opinió del “ Ningú es Perfecte”, he de confessar que tot i considerar-ho un repte, i una oportunitat, explicava amb la boca petita les meves idees, amb la por sempre present de ferir, de molestar a un o un altre…

Deu ser que m’he fet gran, deu ser que és evident que hi ha lloc al món per moltes ideologies, molts pensaments, cadascun modulat per les vivències i les creences individuals.

I aquí em teniu celebrant el primer comentari negatiu a una opinió meva, contenta com una nena que estrena un vestit nou. Digueu-me dolenta, però entenc que el fet que algú es “reboti” per alguna cosa que he dit o he fet, significa poc o molt que he fet diana, que potser he posat el dit a la nafra…

Que ja ho diuen, a qui li piqui que es rasqui….

Intentar explicar simplement el que passa i opinar amb honradesa t’exposa indefectiblement a la critica i a la discrepància. Voler tancar els ulls i la boca davant el que no esta bé, tapar-se les orelles per no escoltar el que no funciona no és la solució.

Ens diuen que la realitat és la que és, que hi hem de fer front, que la crisi ens ofega, però al mateix temps els molesta que es donin a conèixer els orígens i les conseqüències d’aquesta realitat.

Mireu si no. Aquest cap de setmana, a part de fires i firetes, les xarxes a Andorra s’han omplert de crítiques vers les paraules d’en Joan Herrera, candidat a la Presidència del Govern català per Iniciativa per Catalunya-Verds.

Es curiós, com ens fa mal la crítica, sobretot si ve de fora, és terrible com tenim de fina la pell quan ens assenyalen amb el dit…

No és el primer cop.

Ens vam defensar de ser un paradís fiscal reiteradament, i ens vam exclamar quan van gosar posar-nos en la llista que no tocava… Ara cridem per les teulades que tenim els deures fets, però continua fent pupa quan cada cas d’evasió fiscal i de blanqueig que sorgeix a l’Estat veí ens acaba esquitxant…

Ens molesten les paraules d’en Joan Herrera? Que no som un bon exemple d’Estat pel que fa els temes socials? De debò que us sorprèn?

No us penseu… A mi també em dol…

Però voleu dir que en compte de pujar-nos a la parra com a verges ofeses, no hauríem d’entonar el mea culpa i revisar la salut del nostre “estat social”? Entenc el que se sent ofès, quan esmerça esforços per fer canviar les coses, no entenc els ofesos que defensen l’estat actual de les coses.

Si et lleves al matií convençut que ets perfecte, prova a caminar sobre l’aigua….

Als que els hi esta bé el nostre model social, no els hauria d’afectar, és el que han defensat i n’haurien d’estar orgullosos… Per llançar-se a l’arena política, cal armar-se no només de valor, sinó que calen grans dosis de capacitat d’autocrítica i d’autoderisió.

Als altres, recordar-los, que en Joan Herrera  no pronuncia el nom d’Andorra en va… Quan era diputat a Madrid, va defensar drets dels ciutadans andorrans, els que voten i els que no, en reiterades ocasions.

Pel que fa al model social defensat pel Joan Herrera, una servidora hi esta 100% d’acord, per això aspiro pel meu país a una realitat social similar a la que ens ven. Tant de bo ens puguessin anomenar pel fet de ser un model per als altres i no simplement per denunciar o criticar les mancances en les condicions laborals i socials dels nostres conciutadans…

Però és el que tenim, el que molts han defensat i han votat des de fa anys…

Els que ens definim sense complexos d’esquerres, ens trobem dia si dia no amb l’impepinable ànima pragmàtica de torn(o així es defineixen ells mateixos), que a cada proposta o intervenció que se t’acudeix fer, et titlla de feliçot irresponsable, dogmàtic, i altres qualificatius….

Ja pots parlar del que sigui, sempre trobaràs el que et diu amb tota tranquil·litat que ets un irresponsable.

En part podrien tenir raó, ja que si contemplem la possibilitat de desaparèixer del neoliberalisme, i doncs la tragèdia que suposaria, pels que se n’han estat beneficiant, i pels bufons que els aplaudeixen esperant recollir alguna engruna….. Per ells no hi ha res més irresponsable que el voler fer-los desaparèixer.

Finalment és doncs només una qüestió de punts de vista.