Al segle XVII la comunitat jueva a Europa i l’imperi turc, va patir una gran sacsejada ja que una part molt important pensava que el Messies havia arribat. Es tractava d’un personatge irrepetible: Sabbatai Zevi. No només va arribar a aplegar un important nombre de seguidors sinó que fins i tot es va atrevir a intentar convertir el sultà turc. Llavors aquest, en una decisió antològica, li va oferir dues opcions: morir, i si era el Messies ja li salvarien les forces sobrenaturals divines, o abjurar de les seves creences. I Zevi va abjurar i es va fer musulmà. La decepció va ser tremenda però el més al·lucinant és que van sobreviure grups de seguidors que asseguraven que, en realitat, Zevi no era un vulgar covard que va tenir por. No. Era el Messies però, per raons que els humans simples no podem entendre, va enganyar el destí. De fet, havia seguidors de Zevi a Europa Oriental fins a la segona guerra mundial. L’holocaust nazi va acabar amb les restes del moviment. Ara és molt fàcil riure d’aquestes facècies però durant un temps van tenir els seus seguidors.

Viatgem una mica més en l’espai i el temps. A la segona guerra mundial, precisament, es va crear el moviment dels culto cargos a diverses illes de Polinèsia. Alguns indígenes polinesis creien que un home blanc superior tornaria a les illes i els trauria de la pobresa i l’opressió. De fet, encara hi ha seguidors d’aquest moviment que es va crear, precisament, quan els nord-americans ocupaven aquestes illes i les utilitzaven com a plataforma en el seu combat contra els japonesos. També és molt divertit riure d’aquells que creuen que els terrestres som els descendents d’uns extraterrestres malignes que el gran patriarca Xenu va enviar a la Terra en càstig pels seus delictes. I és que la Terra, segons aquesta religió, era el camp de concentració galàctic.

Deia Lazarus Long, un personatge clàssic d’una novel·la de ciència-ficció de Robert Heinlein, que la teologia dels altres és la nostra rialla i a l’inrevés. Quan s’ha crescut a l’entorn d’aquestes idees delirants és molt difícil fer abstracció d’elles i sortir-nos-en. Som el fruit del nostre temps i cultura. El mateix personatge, que era de l’estat nord-americà de Kansas, afirmava que tot i haver voltat pel món i l’espai exterior no havia abandonat mai del tot Kansas, perquè les idees que li havien inculcat de petit no havien desaparegut del tot. Doncs igual amb nosaltres. En fi, és molt divertit riure de les facècies d’aquestes idees, evidentment primitives. I saber al mateix temps que vivim en una societat democràtica on totes persones tenen el mateix dret a tot i que és el poble qui governa a través dels seus representants. O també saber que qui té més possessions materials és perquè ha tingut més habilitat i sort i això en el fons és beneficiós per tots. Com? Què això no fa gràcia? Ahhh.