Concloent les reflexions d’aquestes setmanes durant l’estiu, us ressalto algunes consideracions de l’encíclica recent i la primera del Papa Francesc sobre “La llum de la fe” perquè ens ajudi la seva lectura. Aquest escrit se suma a les encícliques del Papa Benet XVI sobre la caritat i l’esperança, i assumeix el valuós treball realitzat pel Papa emèrit.

La fe és llum i il·lumina tota l’existència de la persona. És aquest caràcter de llum, propi de la fe, el que el Papa Francesc vol recuperar. Ajuda a distingir el bé del mal, sobretot en una època com la moderna, en la qual creure s’oposa a buscar, i la fe és vista com una il·lusió, un salt al buit que impedeix la llibertat de l’home. En segon lloc, vol revifar la percepció de l’amplitud dels horitzons que la fe obre per a confessar la unitat i la integritat. La fe no és un pressupost que cal donar per descomptat, sinó un do de Déu que ha de ser alimentat i enfortit. “Qui creu veu”, escriu el Papa, perquè la llum de la fe ve de Déu i és capaç d’il•luminar tota la vida dels homes: procedeix del passat, de la memòria de la vida de Jesús, però també ve del futur perquè ens obre grans horitzons.

Hem de transmetre el que hem rebut (cf. 1Co 15,3). Que n’és d’important l’evangelització: qui s’ha obert a l’amor de Déu, no pot retenir aquest regal per a si mateix. La llum de Jesús resplendeix sobre el rostre dels cristians i així es difon, es transmet sota la forma del contacte, com una flama que s’encén de l’altra, i passa de generació en generació, a través de la cadena ininterrompuda de testimonis de la fe. Tots hi estem cridats. Això comporta el vincle entre fe i memòria, perquè l’amor de Déu manté units tots els temps i ens fa contemporanis de Jesús. D’altra banda, es fa “impossible creure cada un pel seu compte”, perquè la fe no és només “una opció individual”, sinó que obre el jo al “nosaltres” i es dóna sempre “dins de la comunió de l’Església”. Per aquesta raó, “qui creu mai no està sol”: perquè descobreix que els espais del seu “jo” s’amplien i generen noves relacions que enriqueixen la vida. Vivim la fe en la comunitat eclesial i ens sostenim mútuament, i tots sostinguts per Crist.

El Papa subratlla que la fe és una perquè un és “el Déu conegut i confessat”, perquè es dirigeix a l’únic Senyor, que ens dóna la “unitat de visió”, i “és compartida per tota l’Església, que forma un sol cos i un sol Esperit”. Per això ha de ser confessada en tota la seva puresa i integritat, ja que “la unitat de la fe és la unitat de l’Església”; treure alguna cosa a la fe és treure alguna cosa a la veritat de la comunió. Unitat que està garantida per la successió apostòlica.

Així també, la fe condueix a poder viure juntament amb els altres tenint en compte el bé comú. La fe, que neix de l’amor de Déu, fa forts els llaços entre els homes i es posa al servei concret de la justícia, el dret i la pau. És per això que no ens allunya del món i no és aliena al compromís concret. Per contra, sense l’amor fiable de Déu, la unitat entre tots els homes estaria basada únicament en la utilitat, l’interès o la por. La fe, en canvi, capta el fonament últim de les relacions humanes, la seva destinació definitiva en Déu, i les posa al servei del bé comú. La fe “és un bé per a tots, un bé comú”, no serveix únicament per a construir el més enllà, sinó que ajuda a edificar les nostres societats, perquè avancin cap al futur amb esperança.