De la mà de la revista Cuina, Catalunya ha votat. I de poc no empata en la darrera votació entre els dos finalistes, l’escudella i el pa amb tomàquet que s’ha acabat enduent el plat nadalenc. Demostrant un cop més que això de la cuina és una realitat complexa a la que es pot accedir des de plantejaments i punts de vista força diferents. Només dos apunts. Dues aportacions al debat. Modestes, però que crec que poden aportar-hi algun element de reflexió.

La primera, la més que evident coexistència de dues cuines força diferents. La de cada dia i la dels dies excepcionals, les festes. Dues cuines que es diferencien en molts aspectes d’entre els que jo en destacaria dos. La riquesa d’ingredients i la complexitat de les tècniques. I cal reconèixer que els dos finalistes, l’escudella i el pa amb tomàquet, exemplifiquen les dues cuines a la perfecció. Les tres carns, verdures i llegums de l’escudella, manipulades i cuites en un procés pacient rematat amb la conversió en àpat per mor de l’escorregut i els galets, enfront el minimalisme de la llesca de pa, el tomacó, la sal i l’oli preparats en un tres i no res.

La segona, la també evident coexistència de diversos enfocs a l’hora d’entendre el concepte cuina. En destaco dos. El que la considera fruit d’un procés històric i, per tant, dipositària d’algunes essències nostres que cal conservar, i el que la veu simplement com una manera de resoldre les nostres necessitats fisiològiques de la forma més eficient possible. El classicisme i la modernor. Perquè, no ens enganyem, l’escudella és la continuació d’aquelles coccions que feien els nostres ancestres a la marmita que penjava damunt del foc de la comunitat. I el pa amb tomàquet, no deixa de ser la solució que varem adoptar els catalans per estovar i fer més mengívol aquell pa que havia començat a assecar-se al rebost.

Per això, potser no hauríem d’haver votat la pilota d’or. El millor jugador del món. Hauria estat més enriquidor saber quina entenem que és la millor selecció nacional.