La mort sense dol: ‘El tumor’, de Toni Soler

Toni Soler
Toni Soler (TV3)

L’alzèimer, un infart, un càncer, un ictus, un tumor o potser serà l’ELA? Què arribarà abans? Serà de sobte o avisarà? Mai no estarem prou preparats. El tumor, de Toni Soler (Editorial Anagrama, 2018), parla de la mort del pare, de la necessitat de fer el dol. Un personatge públic com Toni Soler —escriptor, guionista, articulista, productor i presentador de TV, entre altres facetes— ens explica què sentí amb la mort del pare, què pensava quan morí i com en feu el dol, encara que el llibre és, precisament, la conseqüència inequívoca de no haver fet el dol en el seu moment.

El llibre és l’expressió del dol tardà —quinze anys més tard— després de faltar el pare i aparegué poc temps després de fer el dol catàrtic per la mare. Parla de la dificultat de pair la mort del pare als 16 anys, de ser el fill petit, el protegit per la mare. La figura de la mare sembla que cauteritza ferides, però no és així, només estanya les pròpies i idealitza una relació d’amor perfecta verbalitzada després de la viudetat. La mare era l’escriptora Carme Guasch i Darné, qui dedicà part de l’obra a lloar l’amor amb el marit. Toni Soler en parla sovint i la cita força vegades, sobretot esmenta els versos de Trena de cendra.

Toni Soler escriu el llibre a la mateixa edat en què morí el pare, als 52 anys, i té un fill de la mateixa edat que tenia ell quan faltà son pare. És un exercici de dol, d’exorcització d’un deute que no sentí de forma traumàtica, però al qual no dedicà temps ni llàgrimes quan succeí. Si l’autor no fora qui és, potser molta gent no el llegiria. La vessant pública, la identificació amb els programes de Polònia i la resta de produccions de Minoria absoluta, segurament ha servit d’atracció per a uns lectors que volen conéixer la seua visió de la mort i del dol, però difícilment s’hi haurien acostat si no estigueren ja motivats pel tema.

Portada del llibre "El tumor"Sílvia Soler, la germana escriptora, va publicar el 2019 El fibló (Columna Edicions), una novel·la que narra la mort dels pares amb traços de la biografia familiar. El llibre de Toni Soler va aparèixer en novembre de 2018, un poc abans que el de la germana. En una entrevista Sílvia Soler comenta que els dos germans havien parlat de la intenció de publicar obres que compartien arguments familiars vinculats a la mort dels pares. Qui vulga fer-ne un contrast, ara podrà encarar perspectives diferents d’una mateixa realitat.

En el nostre context cultural no estem gaire acostumats a explicar com ens enfrontem al dol: és habitual que cadascú el resolga de forma íntima, guiat per la intuïció. Abans, portar dol, anar una temporada vestit de negre de cap a peus, era la manera de manifestar davant els altres l’estat anímic per la pèrdua d’un familiar. Fa molt de temps que vestir-se de negre, mantenir-se en silenci i recolliment a la llar, desconnectar el televisor, no escoltar música i evitar els actes socials com a mostres de «portar dol» ens semblen pràctiques vetustes. En qualsevol cas, el color fosc de la roba que vestim o la privació conscient de determinades alegries no implica necessàriament fer un dol autèntic i sincer. El dol es viu per dintre.

Cada vegada hi ha més persones que cerquen ajuda professional, que s’informen de les estratègies més adients per passar les fases que descriu la literatura científica sobre el dol —negació, ira, negociació, tristesa i acceptació— per fer una transició en què s’atenue el patiment. De fet hi ha pràctiques d’acompanyament del dol que contribueixen a encarar aquests moments ingrats amb el mínim de traumes possibles, o si més no, amb els suports necessaris per a passar «un mal tràngol». Escriure un llibre com ha fet Toni Soler amb El tumor és una forma efectiva de fer el dol «com Déu mana», tot i no ser un llibre d’autoajuda.

Entre nosaltres la mort no és un tema agradable que tractem en les converses habituals, més aviat és inevitable parlar-ne quan falta alguna persona del nostre entorn, quan hi ha algun accident o una malaltia ens aguaita en una revolta del camí amb moltes probabilitats que l’atzar n’assegure difusament una participació ineludible. Hauríem de parlar-ne més. La mort, el procés de degeneració del cos i de la ment, la vellesa, les pèrdues vitals imprevistes o diagnosticades, les limitacions biològiques, els sotracs que ens poden sorprendre inesperadament haurien de ser temes comuns de la nostra comunicació habitual. Sense obsessionar-nos-hi, per descomptat. Tampoc és cosa de turmentar-nos amb la idea de la pèrdua de la vida de forma malaltissa i que ens genere un estat d’angoixa insuportable.

Si tractàrem el tema de la mort amb la sensatesa d’esbandir tabús i d’afavorir possibilitats de comunicació amb els altres i amb nosaltres mateixos, si bastírem un discurs seré i equilibrat, estaríem millor preparats per a acceptar el final biològic inevitable, l’alié i el propi. Per això fer un bon dol ens reconforta amb la pèrdua ineludible de qui estimem i ens reconcilia amb la vida.

Segurament per això les converses sense guió, les abraçades i els silencis que parlen per si sols són tan terapèutics. Potser per això mateix algunes llàgrimes fan tant de bé.

Per Josep M. Escolano / La veu dels llibres

TOTES LES NOTÍCIES