“La mort no és res”... Són “a l’altre cantó del camí”

En el primer diumenge de novembre, el dia que festegem la Resurrecció del Senyor, enguany hi celebrem la memòria de tots els fidels difunts. Els recordem i intercedim per tots: aquells amb qui per llaços familiars i amicals ens hem conegut i estimat, i tots els morts que ens han precedit, fins els més anònims, els qui ningú no reconeix i són enterrats sense cap oració. L’Església Mare prega per tots i els ofereix la misericòrdia més gran, la sang vessada per Jesucrist a la Creu, perquè a tots els siguin perdonats els pecats i mancaments, i Déu els eixugui totes les llàgrimes, els ompli de Vida eterna i els tingui per sempre amb Ell. “Requiescant in pace” (RIP), “que reposin en la Pau!”, preguem, sabent que Déu és l’autèntica i única Pau de la humanitat.

Aquesta oració pels difunts que no manqui durant aquest més de novembre, temps oportú per a recordar la nostra pròpia naturalesa feble i moridora, i acollir una reflexió sobre la fi que anhelem i esperem, vers la qual ens dirigim. La Vida eterna amb Déu, que no envelleix ni mor mai! Més que témer morir, ens hi hem de preparar; cal comptar que arribarà, i que ens ha de trobar “vetllant”.

Fa pocs dies, sobtadament, moria un sacerdot amic meu a la muntanya, i els amics comuns m’han enviat aquest bonic text que us transcric, que ajuda en les morts en què no ens hem pogut acomiadar del qui passa el llindar vers Déu. Que ens brilli la certesa que retrobarem les persones estimades, i ens retrobarem per viure units. Els nostres morts són només “a l’altre cantó del camí”. Que aquesta sigui la nostra esperança que ens sostingui en el dolor de l’actual separació dels qui estimem. És un text suggeridor falsament atribuït a Charles Péguy, però que en realitat és del canonge anglès Henry Scott Holland (1847-1918) d’un sermó seu inspirat en St. Agustí, i que s’anomena «Death is nothing at all».

«La mort no és res. Tan sols he anat a l’habitació del costat.

Jo sóc jo, i vosaltres sou vosaltres.

El que jo era per a vosaltres ho segueixo essent sempre.

Anomeneu-me pel nom amb què sempre m’heu cridat;

parleu-me con ho heu fet sempre,

no feu servir un to diferent, ni prengueu un aire solemne o trist.

Continueu rient d’allò que ens feia riure junts.

Pregueu, somrieu, penseu en mi, pregueu per mi.

Que el meu nom sigui pronunciat a casa com sempre ho heu fet,

sense èmfasi de cap mena ni cap traça d’ombra.

La vida significa tot el que sempre ha significat.

No s’ha tallat cap fil.