No vaig conèixer Carles Rahola, pare de la popular periodista i expolítica catalana Pilar Rahola. Però em va impactar molt com ella assegurava en una de les seves múltiples intervencions televisives que estava traumatitzada per la pèrdua del seu progenitor. Sembla ser que va morir amb 88 anys i va tenir un decès sense dolor i que la seva vida va valer força la pena. Sembla ser. Però em quedo amb les seves paraules, les d’una dona de més de 50 anys, que volia negar la mort i ara s’ha d’enfrontar amb la d’un dels sers més propers. Afirmava Rahola que tots els cònsols no li servien de gaire perquè estava destruïda per dins. La dura i agressiva Pilar Rahola tenia un costat molt fràgil i vulnerable, descobrim molts. Deia que era conscient que amb el dia a dia i el fragor del que és quotidià aquesta pena aniria diluïnt-se. Probablement el senyor Rahola va ser un bon home i així almenys sembla que el consideraven els seus propers, però jo no el puc jutjar. Però si hagués estat tot el contrari també hauria hagut de marxar d’aquest món, com tots, i també hauria estat recordat per gent durant algun temps. Rahola no és creient però aquest dolor profund per la mort dels nostres familiars més propers també hi és en els qui tenen la convicció que hi ha una vida més enllà de la terrenal. Tinc un amic de 52 anys que sempre m’ha explicat que encara no ha paït la mort del seu pare i d’això fa dècades. Simplement s’ha acostumat a aquesta pena, a aquesta absència. Curiosament, em repetia, va acceptar millor la de la seva mare, amb qui tenia un tracte millor.
Durant un temps es van fer famosos els escrits de la suïssa-nordamericana Elisabeth Kubler-Ross sobre les fases del dolor en acceptar una pèrdua. Ja saben: negació, ira, negociació, depressió i acceptació final. Però Kubler-Ross també deia que havia un motiu bo per acceptar la mort dels altres i la nostra pròpia: no existia en el fons perquè tenim una ànima immortal. Quelcom que no funciona de forma evident amb els no creients però tampoc sembla que consoli gaire els creients. La prova és que ara que Kubler-Ross ja no hi és els seus escrits tenen menys acceptació que quan els va redactar. Un filòsof de l’antiguitat afirmava que no havíem de tenir por a la mort perquè quan som en aquest món no hi és per nosaltres i quan ja no hi som és igual. Argument perfecte racionalment parlant però no hi ha manera d’acceptar-ho des del fons de les nostres emocions. Tornem a la Pilar Rahola. Aquest esclat emotiu seu va deixar de banda per un dia el que és un dels temes recurrents a Catalunya: la mort (petita i psicològica) del mite Pujol. Un mite que, segons una enquesta, era compartit pel 70% dels catalans, que respectaven la seva figura i entre ells Rahola. És un bon símil: en unes setmanes aquesta dona ha hagut d’acceptar la mort física d’una persona que estimava i la mort psicològica d’un concepte que per ella era important: la honorabilitat de Pujol. No és així la nostra existència quotidiana? Constantment se’ns moren idees i projectes i, de tant en tant, persones que han marcat la nostra vida. Jo tinc els meus dos pares d’edat avançada vius però el que els grecs anomenaven la parca ens espera a tots. Puc acceptar-ho? Podem acceptar-ho? Tant és, vindrà igualment. I l’únic cònsol real que tindrem és dir que no havíem demanat venir a aquest món però tampoc marxar però ho haurem de fer. I saber que mentre moren idees i sers neixen altres i el cicle continua. Es renova i es transforma. Ningú diu però que sigui fàcil assumir-ho.
2014-09-16