La mort de Muriel Casals, l’expresidenta de l’entitat catalanista, Òmnium Cultural, és el que podríem anomenar el cúlmen de la mala sort. Un ciclista que anava pel carril correcte i amb la velocitat correcta l’envesteix, sense voler, i la caiguda consegüent acaba provocant-li la mort amb 70 anys. Podria haver estat d’una altra manera si, potser, no hagués mirat el missatge a un mòbil o no hagués pensat en…Qui ho sap. Ho potser el mateix amb el ciclista. Qui ho sap…Però el que és cert és que un gest fortuit et pot canviar, com a ella, la vida en un o dos segons. I he de dir que em vaig sentir colpit per dos motius. El menys important és que sembla que els elogis habituals en aquests casos en les necrològiques…eren certs. I que sí era una persona honesta i brillant. Però hi ha un segon motiu ja que em va recordar que fa una dècada em va estar a punt de passar el mateix. Però llavors, l’atzar, perquè va ser l’atzar, va impedir que sortís malferit o directament morís als carrers de Nova Delhi. Potser el que em va salvar la pell llavors va ser que allà les normes de conducció són una mera voluntat aproximativa i, és més fàcil reaccionar davant el desconegut. Que en aquest cas estava representat per un turista despistat com jo que no acabava d’entendre que, entre altres coses, en ser una excolònia anglesa, havia establert el sentit de la conducció a l’inrevés del que jo estava acostumat.

I anem a una bona pel·lícula de Woody, Match Point, on veiem com l’autor de dos assassinats: la seva amant que posa en perill la seva vida privilegiada i una altra dona que passava per allà per casualitat (l’atzar no ens abandona), doncs aquest homicida confés veu com la seva vida penja d’un fil. Un anell llançat a un mur i que, si cau en una banda o en una altra, pot determinar si continua amb la seva vida privilegiada o acaba a la presó. L’atzar el determina i l’acaba salvant (o potser és a l’inrevés). En definitiva, la nostra existència és molt més fràgil del que ens pensem. Diuen els físics que hi ha almenys fins a onze dimensions però el fet és que només podem veure tres. I les altres vuit? O potser són nou, o vuit, que tant fa. Intentem moure’ns per l’existència amb uns rudimentaris mapes mentals que deixen fora molt més del que preveuen. Si, per exemple, s’és creient (que no és el meu cas) ens movem pel món seguint els dictats d’un antic profeta mort ja fa temps i que és contradictori amb altres religions i la ciència. I si creiem en una ideologia laica, deixem de banda moltes altres coses que conformen el devenir diari. Si creiem que l’amor és el més important, deixem fora tot el que ho contradiu. I així un llarg etcètera. Perquè, en el fons només podem constatar que la nostra vida és tan fràgil que podem anar pel carrer i morir atropellats per un ciclista o patir un altre circumstància que ho canviï tot. Per mal, però també per bé. Perquè potser aquella cambrera que em sonriu quan em serveix un tallat podria canviar-me la vida si li torno el somriure. Qui ho sap?