La vida és molt més fràgil i fugíssera del que ens podríem esperar. Les noves especulacions entre els físics apunten a la possibilitat que en algun moment l’expansió de l’univers s’aturi i comenci a frenar-se. Llavors es produiria un refredament global de tot el cosmos i finalment aquest col·lapsaria. Això hauria de passar en uns 50.000 milions d’anys. Molt abans d’aquesta data límit seria impossible qualsevol mena de vida, almenys tal i com la coneixem. Aquests mateixos físics fan especulacions sobre l’existència d’altres universos paral·lels o la possibilitat de crear-los o fugir a ells. Tant se val perquè davant de l’enormitat d’aquest panorama l’únic que podem fer és sentir-nos increïblement perplexos.

De moment només coneixem un planeta amb vida: la Terra, és a dir el nostre i també sabem que la vida al sistema solar també té una data de caducitat ja que dins d’uns milers de milions d’anys el sol hauria de col·lapsar. Perquè em recreo en aquests pensaments? Doncs perquè crec que immersos en les preocupacions quotidianes: la crisi, els afers polítics…ens manca perspectiva de com som de petits els humans. La nostra espècie com a tal, l’Homo Sapiens, té uns 195.000 anys. Només fa 10.000 anys que vam inventar l’agricultura i des del llençament del primer satèl·lit espacial, l’Sputnik a penes han passat 56 anys. I davant nostre tenim un sistema solar del qual no sabem gaire que està dins d’una galàxia, la Via Làctea, formada per 100.000 milions d’estrelles i que és només una de tantes galàxies de l’univers i potser el nostre univers és només un de tants. I amb franquesa és impossible no perdre’s quan contemplem aquest panorama! Un panorama que, això sí, té el mateix destí: la desaparició. De la nostra vida, del sol, de la nostra galàxia, de l’univers….

Diu una dita que només hi ha dues coses que no es poden mirar cara a cara: el sol i la realitat. I aquesta és la nostra realitat dins el cosmos. A partir d’aquí podem tornar al nostre planeta Terra, a les nostres preocupacions quotidianes i veure si la perspectiva segueix sent igual d’egocèntrica. Si aquesta estabilitat laboral que avui en dia sembla tan fugíssera és realment tan important, si aquella relació sentimental o aquella altra amistosa que no rutllen com voldria o si les vicissituds d’aquest col•lectiu nacional en el qual estic immers realment són tan vitalment importants. Per mi, per tots, evidentment sí, però pel cosmos no. O potser sí perquè potser som nosaltres els qui li donem el significat i els humans no siguem més que la manera que té el cosmos d’entendre’s a ell mateix. Divago. Però davant l’egocentrisme habitual és molt necessari ampliar la perspectiva i descobrir que potser el que vivim no és important, o millor dit és molt important perquè precisament perque som tan petits podem arribar a ser molt grans si simplement ens adonem.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada