La mort de Cheeta i el seu significat

Ha estat un breu en les notícies de tot el món. Cheeta, el ximpanzè que protagonitzava les pel•lícules de Tarzan, ha mort a una edat molt avançada. Però el més significatiu no ha estat l’anècdota sinó el fet que cada vegada menys gent recorda aquestes pel•lícules. En part és normal tot i les múltiples versions que hi ha hagut del mite de Tarzan cada vegada és menys popular i la raó és molt òbvia. Tarzan representava la superioritat de l’home blanc que es convertia en rei de la selva enfront dels animals i els “salvatges” negres. Un argument difícil de mantenir després de dècades d’estats africans independents i del declivi del poder dels països occidentals: l’Europa de l’Oest, els Estats Units i l’antiga Unió Soviètica. Tarzan era una fantasia de poder: el fill d’uns lords anglesos que es perdia a la selva africana però gràcies a la seva superioritat “natural” dominava els seus congèneres. Aquest era l’argument que fa un segle va crear Burroughs. També va ser l’autor d’una sèrie de novel•les d’èxit en què un nord-americà viatjava a Mart i es convertia en el seu rei. Parlem de fa un segle: com han envellit aquestes creacions literàries.!!! Parlem d’aquella època en què a Occident era molt natural predicar la bondat de la supremàcia de la raça blanca. Només de fa un segle, en realitat menys temps.

Aquest racisme està de capa caiguda i ho prova el fet que al país del creador del mite de Tarzan, els Estats Units, el president ja no és de raça blanca. Però encara seguim sense creure en l’evidència que la raça humana és una sola i que les divisions de raça o nació són força artificials. Una de les proves d’aquesta unitat és que les històries de Tarzan, malgrat el seu missatge subjacent, eren apreciades per gent de totes les races i de la major part del món. En realitat no veien tot això que acabo de dir sinó simplement un heroi aventurer que aconseguia superar amb honestedat i bondat totes les dificultats. I en Cheeta el que vèiem era un mico simpàtic que ens feia riure i ens semblava molt humà, probablement perquè el seu comportament era molt semblant al nostre. I sobretot el que recordem d’aquelles aventures és una època en què tot semblava més fàcil i sencill i on hi havia un optimisme nat (basat en premises errònies) que era ens agradaria recuperar en aquesta època de pessimisme intransigent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *