pelo-maloEl món infantil i el trànsit a l’adolescència, amb el consegüent xoc amb els progenitors, es converteix en l’eix argumental de la pel·lícula veneçolana Pelo malo de Mariana Rondón, guanyadora de la Concha d’Or del passat Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià. Però aquest punt de ruptura, de no retorn, s’escapa del feu familiar per imbricar-se també en l’espai físic d’una barriada popular massificada i despersonalitzada. La directora inclou el pes de l’entorn social i nacional de Veneçuela, amb el seu clima d’enfervoriment popular en el moment de la malaltia del president Chávez, per contribuir a doblegar la voluntat d’un nen que, desafiadorament, pretén ser cantant, així com reprimir el seus comportaments considerats homosexuals.

El protagonista, Junior (Samuel Lange Zambrano), un nen de 9 anys, desitja de forma insistent allisar-se el seu cabell de rínxols indomables perquè vol imitar els cantants pop i agradar també a la seva mare vídua, Marta (Samantha Castillo). El gest rebel del nen de pretendre domesticar el seu intractable cabell arrissat xoca amb l’oposició materna al percebre aquesta tics afeminats en el comportament del noi, fruit d’una homofòbia que la directora considera estesa i enquistada en una societat com la veneçolana.

El nus del conflicte matern-filial es fa explícit a través del prosaic títol Pelo malo. Un lema que resumeix i condensa les inquietuds adolescents i estètiques d’un nen que vol modelar el seu difícil cabell per aspirar a ser cantant, topant amb la prohibició materna mentre troba aixopluc en el paraigües protector de l’àvia que prescindeix de la retòrica censora. La lluita impossible del nen contrasta amb les ridícules aspiracions de la seva amigueta grassoneta de veïnat, que emmirallada en els carismàtics concursos de bellesa de la televisió, desitja ser una miss, seguint alguns dels dictats socials i valors culturals d’un país.

La mirada de Rondón transcendeix el simple entorn familiar desestructurat amb una mare sola que intenta recuperar la seva feina de vigilant de seguretat mentre ha de cuidar a Junior i també el seu bebè per traslladar aquest enfrontament en singular a un context més ampli. Aquests picabaralla entre fill tossut i mare atabalada té lloc enmig d’uns degradats suburbis urbans mentre les imatges de la televisió mostren repetides rapades multitudinàries en solidaritat amb el líder bolivarià Chávez i en els carrers els murals populars mostren una iconografia religioso-patriòtica en què es barregen Jesucristos amb famosos revolucionaris.

Un conflicte universal que es viu en el camp de batalla de la família i que la directora aconsegueix desbordar imprimint alhora una personal mirada crítica al seu propi país, això sí, transmesa de forma elusiva, indirecte, sense subratllats, per evitar caure en la demagògia del pamflet polític, l’atac frontal.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada