Una vegada que al Dalai Lama li van preguntar en què consistia el budisme va respondre que la seva religió era l’amabilitat perquè portar-se bé amb els altres ja era prou. És quelcom similar que el diu el Nou Testament que va dir Jesús sobre que era estimar a Déu: estimar els altres com a un mateix i al que el rabí Hillel va assegurar unes dècades abans que neixés el Messies cristià. Segons Hillel el judaïsme es podia resumir en tractar els altres com vols que et tractin a tu i la resta eren comentaris. Hi ha d’altres exemples similars del que s’anomena la regla d’or de la humanitat: tractar bé als altres com voldríem que ens tractessin a nosaltres. Podríem especular si en els nostres gens hi ha un de particular que s’encarrega de la moral o bé si tots els déus tenen en el fons el mateix missatge d’amor i tolerància que sovint és desvirtuat pels seus seguidors. La meva resposta és la primera però tant és perquè un tema que m’obsessiona darrerament és la necessitat de crear vincles que tenim els humans. La nostra és una raça que viu en grups i necessita el grup per a sobreviure. Malgrat l’apologia de l’individualisme que sovint s’escolta a Occident no hi ha cap home que sigui una illa com diria el poeta John Donne i tot el que fem afecta d’altres. En els millors moments crec que la raça humana, poc a poc i de forma imperfecta, evoluciona moralment ja que al principi aquest cercle de compassió només afectava els semblants i ara, molt sovint, els grups amb els quals ens sentim vinculats són molt grans: el país, la humanitat, altres espècies… Cada vegada hi ha menys tolerància a la violència, a l’opressió i als maltractaments tot i que és evident que aquests estan en molt bona forma socialment.

La meva religió és l’amabilitat. El Dalai Lama ha tingut moments millorables com tothom: és un patriota tibetà dolgut per l’avenir del seu poble i tot i que considero lògic i raonable aquest nacionalisme no deixa de ser quelcom ínfim per algú que aspira a representar els qui volen progressar espiritualment seguint el camí budista. També ha tingut moments homòfobs i creu en coses francament indemostrables com la reencarnació. Això, però, només demostra que és un ser humà. Però podem seguir el seu exemple pensant que la nostra religió ha de ser l’amabilitat. Hi haurà moments que no podrem o pitjor hi haurà moments en què l’amabilitat està contraindicada però el camí ha de ser aquest. És un camí difícil, tortuós i reconec obertament que sé molt bé la teoria però que no la practico massa. Però no hi ha un altre camí si volem esdevenir plenament humans. Ser amables amb els altres: amb les seves continues bajanades, incoherències, incompetències, maldat, egoïsme…Ser amables amb nosaltres: amb les nostres continues bajanades, incoherències, incompetències, maldat, egoïsme…I quan no recordem el camí que serà una i mil vegades, tornar-ho a intentar. Així de sencill, així de complicat.