Vivim en temps interessants com diria la maledicció xinesa. És a dir molt convulsos ja que hem esgotat un cicle econòmic, polític i social i anem cap a un altre que la immensa majoria no sabem definir. Per la meva part crec que quan sortim de la llarga estafa anomenada crisi viurem als països desenvolupats, sobretot Europa, en un món més desigual i pitjor però que en unes dècades anirem cap a una societat millor. Tot i que aquesta opinió ve aval·lada per sociòlegs i economistes molt respectables sospito que estic confonent el que desitjo que passi amb el que crec que passarà però en fi…Una de les tendències, però, que crec que s’està albirant és que la humanitat cada dia està més unida. Matisem: al món hi ha 195 estats reconeguts per les nacions unides, dotzenes d’entitats subestatals que aspiren a ser-ho o no tenen el reconeixement jurídic internacional però existeixen, moltes religions, etc. No sembla que el somni de molts il·lustrats d’un planeta unificat estigui gaire proper i el nacionalisme, tots els nacionalismes, estan més vius que mai. Fins i tot podríem parlar de globalització: com ja he repetit alguna vegada l’estudiós indi que viu a Barcelona Pankaj Ghemawat ha assegurat que el món està globalitzat només en un 18% aproximadament. I vaig jo i dic que estem més a prop de ser una sola raça. Doncs sí, però sí aquest procés d’unió dels diferents pobles del planeta no està a punt d’acabar. La diversitat cultural del planeta està en bona salut. Però cada dia tenim una conciència més global i de la millor manera que es pot aconseguir: comunicant-nos amb persones de racons cada cop més diversos. Deia un clàssic romà que res del que era humà li era aliè. Doncs bé cada vegada més gent pensem així però no ofegant les diverses identitats sinó barrejant-les. Posem per cas el meu exemple: sóc català d’origen, llengua i cultura però també ciutadà espanyol. En el meu cas és absurd fer-me elegir entre Espriu i Cervantes, entre TV3 i Antena 3 (home, prefereixo TV3 però també veig Antena 3). Visc a Andorra des de fa 12 anys i em sento un patriota cívic d’aquest país muntanyenc. És a dir, crec que ja que visc aquí he de fer el millor perquè aquest país suri i sigui millor i més ple. I quan pugui fer-ho legalment adoptant la seva nacionalitat. Sóc català? Sóc espanyol? Sóc andorrà? Ep, també hi ha una cosa anomenada Unió Europea, a la qual el meu estat pertany i que crec que, tot i els seus defectes, és un gran invent. De fet, crec (potser vull creure) que algun dia tot el món farà com la Unió Europea i veurem la Unió Mundial. Millor dit veuran perquè no crec que ho vegi.

Però aquesta barreja no acaba aquí. Estic escrivint aquest article i l’enviaré per correu electrònic i quan surti publicat el penjaré al facebook. És a dir usaré eines que permeten la comunicació instantània a tot el món i que tenen el seu origen en el món anglosaxó. Un món al qual podré criticar en molts aspectes però que m’ha influit força a través sobretot de les seves pel•lícules (i alguns llibres). Què sóc doncs? Un català, un espanyol, un andorrà, un europeu molt nord-americanitzat? Ah i m’interessa força la filosofia budista originada a la Índia i transplantada al Tibet però sobretot la branca de la filosofia budista anomenada zen que es va desenvolupar a la Xina barrejant-se amb el taoisme i va crèixer al Japó. I m’agraden els balls llatins, en part amb influència africana. I estic molt influenciat per la filosofia liberal que té el seu origen més proper a Escòcia i al marxisme que té el seu origen a Alemanya. Què sóc? Doncs tot això i molt més. Però, en el fons, sóc menys: un humà i la meva pàtria de veritat es diu humanitat. Totes les altres existeixen i són reals però aquesta és la més important. I cada vegada més gent pensa així. I així ha de ser. De moment, conformem-nos en constatar-ho. Les conseqüències vindran després.