Diuen que la nostra veritable pàtria és la infantesa però em sembla que ben bé no és així. Em vaig criar fins als vint-i-tants a la ciutat de L’Hospitalet de Llobregat. Ara els meus pares han decidit deixar de mantenir el pis on vam viure tants anys a aquesta ciutat ja que tenen un altre habitatge a una altra ciutat catalana, més petita: Cunit. Ara tocar buidar el seu contingut i en aquests moments reflexiono quant deixo enrera en aquest pis i en aquesta ciutat on vaig aprendre a plorar, a llegir, a estimar…a tantes coses. Em sento de L’Hospitalet? Sí, és clar però ara visc a Andorra la Vella i el meu cor també és una mica d’aquí. I he viscut a Cunit i a Barcelona i Escaldes-Engordany i el meu cor està dividit en la pertinença a aquests indrets. He de reconèixer que L’Hospitalet és una ciutat lletja però digues el mateix a la meva ànima i veuràs la resposta. Perquè per ella és de les millors.

Catalunya, Espanya, Andorra. Em sento català, més de llengua i cultura que de nació i he après a estimar la llengua i cultura espanyoles, i apreciar alguns dels qui tenen aquest sentiment nacional. Sóc partidari d’una Espanya federal, progressista, plural i laica que potser no ha existit mai o és minoritària però vull creure que seguirà, sobreviurà i imperarà. M’agrada el concepte de la Unió Europea i de les Nacions Unides, molt menys la seva realitat. I he acabat estimant l’Andorra on porto vivint prop de 13 anys tot i els seus molts defectes. O potser sobretot pels seus defectes. En el fons crec que sóc més andorrà del que em crec. Què sóc? Català (molt), espanyol (poc, cada cop menys), andorrà (molt), europeu (una mica) humà (no ho sé)?. Sóc el que sóc seria la resposta fàcil i el que vull ser i també el que em deixin ser. I encara que sembli mentida no és un galimaties sinó quelcom més simple del que sembla. Sóc d’aquell lloc que m’encisa i en aquest moment cada cop m’encisen més les rodalies del Parc Central d’Andorra la Vella. Hi ha llocs millors a Andorra la Vella i a Andorra. Ho sé. I fora del país també. Però és a prop d’aquest indret on gaudeixo de molts dels meus moments. I també els pateixo. I sento que quan marxo d’aquest indret: tinc ganes de tornar al que ja considero cada cop més la meva casa. És això una identitat? És un sentiment? No ho sé. Però aquesta és la meva andorranitat

 

4 comentaris

  1. Ara els Pota Negra ens diuen fins i tot el que hem de sentir. Doncs sap què, senyora Dolors, n’estic fart. Porto 30 anys a Andorra, que és el meu país, i n’estic fart de gent com vostè ens digueu com hem de tenir els sentiments. Els tenim com ens dóna la real gana, i l’estimem com ens surt dels nassos. I no serà ni millor ni pitjor que vostè, senzillament “diferent”. Molt bé Pere, has expressat molt bé també el que jo sento. Alguns s’han de començar a acostumar a que això no és un feu tancat per a quatre pura sangs.

  2. Per estimar Andorra i ser andorrà no cal buscar referents identitaris a l’estat veí, a Andorra hi ha referents d’identitat suficients que conformen la identitat andorrana que ha permès a aquests esquitx de pais sobreviure a totes les vicicituds històriques. No va ser ni la Mitra i encara menys els predecessors dels Copríncep Francès, va ser la tenacitat del avantpassats andorrans i la voluntat irrenunciable d’un poble per ser. Ah! no en trobi tants de defectes que si comparem……

  3. Em podria explicar senyora Arnau en què consiteix el meu error? Així aprendré una mica més sobre els meus sentiments. Gràcies.

  4. El Sr. Moliné, com molts d’altres cauen en l’error de creure que estimen Andorra. (queda bé això de dir que estimen Andorra més pels seus defectes). El primer error es comparar els sentiments sentiments espanyols i catalans. Andorra és més complexa que això i vostè no l’ha entès gens ni mica. Una cosa és tenir el passaport andorrà i un altra és ser andorrà.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada