Les coses de la vida es gaudeixen, es posseeixin o no. Fins i tot crec que sovint es gaudeixen més les coses que no es posseeixen. Només es pot posseir un nombre limitat de coses i no obstant això, durant tota una vida, es pot (i s’ha de) gaudir d’innombrables altres.

La vida és canvi. Les persones busquen (busquem) estabilitat en les nostres vides, seguretat, pau. Però no podem negar que la vida és un constant canvi. Està viva. Si no canviés, no seria la vida. L’estabilitat ha d’estar dins nostre. Aquesta estabilitat, aquesta pau interior és necessària per anar afrontant els canvis que la vida, inevitablement, ens portarà, perquè ens els portarà. Els va portar, els porta i els seguirà portant mentre visquem. Així és la vida. Viva.

Creixem, madurem, aprenem. Canviem. Tries una carrera, la teva vida canvia. Tries una ciutat per viure, la teva vida canvia. Tries una feina, la teva vida canvia. Canvies a una altra feina, la teva vida canvia. Aprens. Tries una persona (o ella et tria a tu), la teva vida canvia.

Cada cosa que ens passa a la vida, cada persona que coneixem, cada succés ens afecta d’una forma. Vam reaccionar amb un sentiment, sigui negatiu o positiu, però opinem, valorem, jutgem. Reaccionar és una cosa natural.

Aquesta serà la nostra primera impressió, que potser es separi molt de l’opinió definitiva. Aquesta última serà la important.

Els llocs, paisatges, ciutats no podem veure’ls estant dins d’ells, sinó allunyant-nos d’ells. Cal pujar a un globus per poder veure’ls en perspectiva. I des d’allà dalt un pensa: Camina, com es veuen les coses des d’aquí

A la vida, aquesta perspectiva, necessària, imprescindible per atorgar-li el valor just a les coses o les persones, la dóna el temps.

El temps ens permet confirmar els nostres sentiments (o canviar-los). La vida ens proporciona aquest temps, aquesta maduresa de sentiments, aquest marc de referència, aquesta perspectiva per donar el valor adequat a les coses. Aquest temps, tan necessari, ens confirma la bondat de les persones o també l’abast real d’un dany, d’alguna cosa que ens va semblar horrible d’entrada.

Els amics són més veritables a mesura que passa el temps. Arriben situacions noves i segueixen sent els teus amics. Són millors amics doncs et coneixen més. Aquesta amistat té molt més valor que l’amistat del nou amic, que pot desaparèixer tan ràpida com va arribar. Aquesta nova noia, aquesta nova sensació de felicitat, aquest nou treball, necessiten madurar. Necessiten perspectiva per ser valorats amb criteri. És el temps el que posa a cada situació i cada persona en l’altar que li correspon.

D’aquí el no voler avançar opinions, el no jutjar, l’ésser prudents, pacients. Deixar que el temps ens doni claredat, llum, sense presses, deixant que les coses vagin posant lentament, cada gra de sorra, cada pedreta ocupant el seu lloc. De vegades no serà suficient el temps. Caldrà espai. Haurem separar-nos, allunyar-nos, mirar des de fora, observar, sentir i després tornar. Llavors comprendre les coses, a les persones, a nosaltres mateixos. Suposo que és com meditar. Anar-se’n per després tornar, més savi, més feliç.

Volem fer massa coses i no assaborim cap d’elles de veritat. Hem de parar aquest ritme i asseure’ns a contemplar la nostra vida. Dia a dia. És fàcil de dir, però després la vida ens atropella amb les seves presses quotidianes.

El temps i la senzillesa de la vida són imprescindibles per ser feliç.