I estava davant el metge de capçalera explicant-li els meus problemes per dormir que només s’esvaïen molts dies festius però pràcticament mai els laborables. Tenia gràcia que el diagnòstic (real) fos  que l’ansietat em matava i em provocava problemes per a dormir i que havia d’anar més relaxat. Solucions? Un ansiolític, potser una consulta amb el psicoterapeuta i, només potser, la conscienciació que havia de ser menys ansiós fos com fos. I perquè tenia gràcia? Doncs perquè, entre altres coses, sóc el qui de tant en tant fa articles sobre la importància d’estar a gust amb nosaltres mateixos i del que podem aprendre de les lliçons del Buda o d’altres per ser més feliços, I patapum: el diagnòstic de la dolència és una profunda ansietat del qui dóna lliçons de com desprendre’s de l’ansietat. Una altra cosa potser no, espero que sí, però humiltat, més humiltat sí que he après. I quina és la meva ansietat? Doncs el cert és que és molt humana. És cert que tinc amics, una parella meravellosa i una feina genial, que a més em permet aprendre molt sobre moltíssim. Però el buit a l’interior existeix i en aquest cas s’ha manifestat amb això. Temps passat es va manifestar d’una altra manera i no tinc ganes de saber com es manifestarà en el futur. I com en els examens de conduir automòbils (que no vaig voler conduir perquè em produïen molta ansietat), el més important és l’examen pràctic i no el teòric. El teòric l’he dit mil i una vegades i el repetiré: som sers mortals que coneixem que morirem i intentem pal·liar aquest horror amb mil i una històries. Som sers intel·ligents que podem predir mil i una coses, incloent moltes que no existeixen, i això ens fa dominar el planeta, de moment. Però el preu és una gran angoixa. La podem aturar amb mil i un pedaços: religions que prometen l’eternitat, la devoció  a una tribu o nació immortal (que la història indica que acabarà desapareixent) o volcant-nos en la família, els fills o la comunitat.

Però el buit hi és. Podem seguir les lliçons del Buda i adonar-nos que en el fons no hi ha res del que preocupar-se però pocs (potser ningú) ho aconseguiran. Perquè una cosa és creure-ho amb el cap i una altra és que cap i cor vagin a l’uníson i això, amics, és una altra cosa ben diferent. O podem ser conscients de la nostra increïble fragilitat, que som fills de l’atzar i la contingència i que poc podem dominar del nostre destí. Poc però no significa que res: la diferència és petita però existeix. I el meu cap seguirà donant voltes per la nit i pel dia i l’angoixa, de tant en tant, s’apoderarà de mi. Sóc massa intel·lectual i vull creure que no em convertirà en un jihadista fanàtic o en un racista que matarà sers d’un altre color per pal·liar-ho. Vull creure-ho. I també vull creure que he après massa de la vida per caure en l’hedonisme sense límits que al final més que plaer dóna angoixa…intentant alliberant-nos de l’angoixa. I seguiré llegint els textos del Buda i d’altres que ens parlen de la necessitat de ser lliures dels nostres fantasmes…amb un èxit, sent benèvols, limitadíssim, baixíssim. Perquè sé que una nit em dormiré i no tindré problemes perquè ja no em despertaré. Llavors seré part del cosmos, una part que ha oblidat que una vegada va ser un ésser anomenat Pere Moliné, un humà, que volia comprendre el cosmos i al mateix temps el temia i que volia superar l’angoixa, tot i que malgrat tot hi queia. Algú que volia ser més que humà i que en el fons sempre va ser…sóc…humà.