La llengua ens humanitza

Per Nadal pas de pardal, per Sant Esteve pas de llebre i per Reis… ase és qui no ho coneix! Els dies s’allarguen i tot i la boira gebradora i malgrat aquest fred glacial que ens acompanya, saber que la llum a la tarda s’anirà dilatant ens ajuda a fer menys feixuga la pujada de gener.

De frases fetes, refranys i parèmies en tenim a gavadals. És el llegat de la saviesa popular. Recordo com ens escalfàvem de petits davant el foc a terra. Escoltàvem amb atenció els petits esclats de les guspires de foc que espeternegaven a la llenya i ens quedàvem bocabadats mirant l’espectacle de llum. –No juguis amb el foc -ens deien- perquè després et pixaràs al llit! Probablement l’amenaça tenia el mateix rigor científic que el mite que deia que si menjaves massa olives, després somiaries… en tot cas, davant de les advertències aturàvem les nostres intencions.

Les xerrades d’aquelles tardes d’hivern ens han fet ser el que som. Garlàvem, rèiem i ens delíem amb converses potser buides de contingut, però plenes de significat. Eren estones en família. Ens explicaven coses del passat, -En temps de guerra… -deia l’àvia-, i ho vèiem tan llunyà! Però malgrat que ens costés d’entendre com va ser de dura la joventut dels nostres padrins, ens donaven la informació, ens explicaven les coses, enraonàvem, discutíem i fins i tot cantàvem. Tot plegat amanit amb frases fetes i sense escatimar sinònims, perquè després de tants anys de silenci, eren temps de dir les coses en veu alta.

No és cap novetat remarcar que avui molts sinònims s’han perdut, les xarxes socials, les nostres addiccions al mòbil o a la tauleta fan que s’escurcin les converses, perquè ens sembla que la nostra manera de comunicar-nos ha canviat. Substituïm paraules per emoticones i prescindim de mots que ens semblen massa feixucs. Per què hauríem d’utilitzar el verb amoïnar que duu dièresi i engavanya si tenim el preocupar que val igual en català que en castellà.

I és una llàstima que anem perdent riquesa lèxica perquè en realitat les nostres paraules ens fan hàbils. Cada dia necessitem comunicar-nos, diàriament hem de convèncer els nostres interlocutors i amb un bon ús de la paraula podem aconseguir més coses de les que ens imaginem. Perquè de fet, ens creiem molt innovadors i afirmem sovint que són altres temps, però avui tant si anem a veure la cavalcada per poder saltar i arreplegar caramels al vol, com si la mirem en streaming estarem seguint una tradició que es remunta al segle XIX i que, segons el Nou Testament, commemora la festa de l’Epifania. 

Els Reixos avui ens poden portar els regals de moltes maneres i fins hem pogut enviar paquets a familiars que viuen a milers de quilòmetres, però malgrat que la manera de comunicar-nos sigui diferent, continuem necessitant les converses en família vora al foc a terra o a través de l’Skype, perquè la llengua és el que realment ens humanitza.

Maria Cucurull

1 comentari

  1. I per Sant Antoni un pas de dimoni.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *