La ingenuïtat en la política

Maquiavel considerava la política com amoral, per sobre del bé i del mal i en cap cas com una ciència, sinó més aviat com l’art del possible, en el que el fi justifica els mitjans, amb un ampli coneixement de la història. També la seva aposta per la “fortuna i la virtù”. La fortuna per escollir en cada cas, el moment més adequat i favorable i la virtù com el coneixement més estricte possible de la realitat per a la seva utilització.

Un dels principals enemics de la política és la ingenuïtat, que es produeix quan no es mesura amb suficient capacitat l’art del possible i es pretén aconseguir resultats molt allunyats dels que realment són possibles. No és per res que el bon lideratge polític és un bé excessivament escàs, que segons el filòsof Hegel, suposa que un gran estadista polític com Napoleó, històricament només es dóna cada 300 anys. En aquests moments, en el caldo de cultiu negatiu d’una societat tantsemenfotista, no és gens estrany calibrar el baix nivell qualitatiu de la seva classe política.

Un primer anàlisi sobre la desfeta del PSOE, permet constatar una gran dosis d’ingenuïtat en els seus darrers dirigents polítics, Zapatero, Rubalcaba i Sánchez. No han estat capaços de copsar la davallada de la socialdemocràcia europea, motivada per l’enderrocament del Mur de Berlin i el desmuntatge de tota l’estructura territorial de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques i dels països comunistes aliats. Aquest grau d’ingenuïtat, també s’albira en el procés sobiranista de Catalunya?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.