És molt difícil d’acceptar però el mal no existeix. Descobrir-ho em va sobtar i, una mica, traumatitzar. M’explicaré. Evidentment hi ha actuacions nefastes i forassenyades. L’assassí a sang freda ha fet una actuació horrenda i no se’l pot perdonar, ni comprendre. És una actuació malvada pròpia d’un malparit. Perquè llavors parlo de la inexistència del mal? Doncs perquè en realitat aquest nefast personatge no es creu un malvat o no una persona dolenta del tot. Té les seves raons, tothom té les seves raons per a actuar tot i que siguin força discutibles per a la resta. Però ningú o quasi ningú es considera un malvat. Torno a repetir-ho: tothom té els seus motius. Anem a l’exemple clàssic del dolent històric: Adolft Hitler. Un assassí despietat segons quasi tothom incloent-me a mi. Però des del seu punt de vista algú que va fer el que era necessari per destruir els enemics del poble germànic: els jueus. I és clar què es pot fer amb els enemics? Doncs destruir-los fins a l’última llavor. No importa que fos fals ja que ell i bona part dels fanàtics que el van seguir ho creien de veritat. Tornem a un altre exemple. Anem a Catalunya. Hi ha un grup de gent que diu que la nació catalana està sent maltractada pel govern espanyol. I ho creuen sincerament. Com creuen sincerament que hi ha un poble que es diu Catalunya que ha estat maltractat per l’estat espanyol. I ho creuen sincerament. Però hi ha un altre punt de vista: el dels qui creuen que la nació és Espanya. Per ells hi ha un grup de romàntics que s’han inventat una nació falsa per motius equivocats i potser amb finalitats corruptes. Consideren que hi ha un grup de malvats que han enganyat a molts dels habitants del territori espanyol anomenat Catalunya que volen amputar una part de la veritable nació. Qui encerta, qui s’equivoca? Per uns els altres són en bona part uns malvats i pels altres el mateix. Seguim. És la història clàssica de l’accident de trànsit. Jo anava tranquil•lament pel meu carril quan de sobte va aparèixer un conductor embogit que tot i que vaig intentar esquivar no vaig poder. Per l’altre en canvi ell anava a una velocitat prudencial quan l’altre no va saber frenar perquè anava massa a poc a poc. Encara que sembli mentida l’exemple és real. Què tenen a veure els dos exemples anteriors amb el mal? Doncs que tots tenen les seves raons i reconciliar-les sovint és complicat o impossible.

El mal no existeix com a tal però sí hi ha actuacions malvades i moltes podríem resumir. Comprendre l’altre és la millor manera de matisar aquesta creença i les nostres actuacions. Potser el conflicte seguirà sent inevitable i potser serà inevitable que vegem el qui no pensa com nosaltres, el nostre rival del moment, com un malvat i potser fins i tot les seves actuacions seran nefastes, criminals i sense perdó. Però hi haurà un canvi substancial perquè amb la comprensió de les raons de l’altre serà més fàcil que arribi el perdó. Deia un personatge clàssic, Lazarus Long, de les novel•les de l’autor de Robert Heinlein: “el teu adversari no es creu un malvat. Per tant, intenta arribar a un acord o lluita contra ell si no tens més remei però de la forma més freda possible”. I acabaré amb una altra cita, en aquest cas del rus Solzhienitsen: “seria molt fàcil que hi hagués homes bons i dolents i que acabant amb els dolents acabéssim amb el mal però el món no és així ja que la ratlla entre el bé i el mal és a dins nostre. En el nostre interior conviuen els àngels i els dimonis”. I això ens hauria de portar a no jutjar tan fàcilment, tan agrament, tan innecessàriament les raons dels altres. I potser així ells faran una mica més el mateix amb nosaltres. I potser el mal no existirà però sí el bé.