Alejandro Amenábar torna a les nostres pantalles amb la cara coproducció espanyola-argentina ‘Mientras dure la guerra’, un film històric que gira sobre la figura del pensador i escriptor espanyol Miguel de Unamuno els seus últims dies de vida a Salamanca abans de la seva mort. No es tracta d’un film biogràfic a l’ús sinó que el film aprofundeix en el seu ambigu, contradictori i polèmic posicionament a partir del Cop d’Estat de l’any 1936 contra la República Espanyola.

Unamuno es va caracteritzar per una evolució ideològica canviant. De republicà convençut va passar a arrenglerar-se amb els militars aixecats, militars colpistes als quals va finançar, fet que li va valdre la seva destitució com a rector de la universitat de Salamanca per les autoritats republicanes del moment. Però des del moment que Salamanca esdevé zona nacional, Unamuno tornarà a replantejar els seus posicionaments davant la barbàrie feixista.

El film fa una esplèndida dissecció de la constitució de l’Aixecament Nacional, amb les seves diverses forces i faccions en joc, mentre es va instituint progressivament a Franco com a cabdill de la creuada nacional-catòlica. Amenábar aquí juga molt bé les cartes de mostrar la intersecció entre la figura de Franco i Unamuno, dos camins en paral·lel que es troben en diferents ocasions, fusionant-se i repel·lint-se.

En aquest film històric interessant i recomanable cal lamentar, en certa mesura, que un esforçat Karra Elejalde no acaba de congeniar massa amb el paper del filòsof Miguel de Unamuno i el seu trasbals interior. D’altra banda, ens trobem amb una interpretació d’alt risc d’Eduard Fernández del militar fundador de la Legió, el mutilat José Millán-Estray, pura caricatura en si mateix, interpretació de la qual en surt reeixit.

I per damunt de tot caldria destacar el difícil paper de Santi Prego al posar-se en la pell de Francisco Franco, una de les millors interpretacions que s’han vist mai en cinema del cabdill Franco, plena de matisos i costats, en què sap extreure el costat més maquiavèl·lic, metòdic i cínic del personatge tot i el seu posat d’home aturat, que inspirava ben poca cosa, sense aparent fusta de líder.

Més enllà de polèmiques mediàtiques i polítiques sobre el film, cal apuntar que el madrileny Amenábar manté un esperit conciliador, tot i certificar sense embuts la deriva autoritària i dictatorial que prendria l’Aixecament Nacional. I òbviament preval la identificació d’Amenábar amb l’erràtic i humà trajecte ideològic d’Unamuno, especialment amb el discurs final d’Unamuno a la Universitat davant els feixistes en el clímax dramàtic del film, preàmbul a la imminent mort del filòsof Unamuno, destituït per segona vegada al capdavant de direcció de la Universitat.

I com passa sovint quan surten a passejar els fantasmes de la Guerra Civil, cada cop resta més ben palès, malgrat la distància, els paral·lelismes amb l’actualitat espanyola, en què resulten ben propers tics, maneres, lèxic i retòrica del nacionalcatolicisme.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada