La gran belleza irromp en la festa com millor pel·lícula estrangera

sorrentinoLa gran belleza de l’italià Paolo Sorrentino va arrancar un Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa imposant-se a les rivals Alabama Monro (Bèlgica), L’image manquante (Cambotja), La caza (Dinamarca) i Omar (Palestina). La gran belleza narra la despreocupada vida d’un periodista de renom, Jep Gambardella (Toni Servillo), que en la terrassa del seu palauet romà celebra el seu 65è aniversari envoltat d’amics i convidats que l’afalaguen.

Aquesta figura pública reverenciada – però escriptor frustrat també després d’haver publicat un llibre fa molts anys – viu envoltat d’artistes, intel·lectuals i arribistes de totes les disciplines en saraus interminables mentre passeja la seva figura narcisista tot llençant sentències brillants i ocurrents que poden fulminar en un instant a qualsevol de forma implacable. Jep està en la cresta de l’onada i viu sota l’embolcall edènic d’un món de frivolitat i superficialitat esclatant que no deixa de ser una genuïna representació de la buidor i la decadència.

Enmig d’aquesta gresca incessant, paroxística, malaltissa, detectem la malenconia creixent d’un personatge que envelleix mentre recorda episodis cabdals de la seva adolescència com el primer amor, o es queda en estat de suspensió quan unes imatges el traslladen al passat, o imagina un mar projectat en el sostre de la seva cambra, un mar evocador de la seva creixent i imparable nostàlgia.

La pel·lícula és atapeïda, recarregada, a vegades fins a l’excés i la desmesura, però d’una bellesa abassegadora. Una pel·lícula espectacular i desbordant amb una càmera virtuosa, cerimoniosa unes vegades i desfermada en altres, que proporciona moments antològics de gaudi immediat. És cert que aquesta exuberància visual podria corre el risc de moure’ns a la vistositat més gratuïta i empallegosa, però el film conté alhora una força sísmica a dins seu que ens remou i commou fins a trasbalsar-nos.

TOTES LES NOTÍCIES