Perquè tanta gent ha reflexionat sobre Andreas Lubitz, el pilot que amb tota probabilitat va estavellar el seu avió contra els Alps i va provocar la mort de 150 persones? Per diversos motius, entre ells que és evident que la navegació aèria és molt més segura que viatjar per carretera però inspira menys sensació de control als qui hi viatgen. I també que planteja dubtes sobre la impossible seguretat tecnològica. Però, fonamentalment, perquè el factor humà segueix sent bàsic. Què passa per la ment d’una persona que decideixi llevar-se la vida i, a més, que l’acompanyin 150 persones a les quals no coneix de res? I llavors és quan copsem com és de fràgil la ment humana. Lubitz ho tenia tot per dir d’ell que era un triomfador segons els paràmetres de la societat: jove, ben posicionat, amb una feina envejable…Però hi havia dubtes ja que havia fracassat en una relació sentimental i havia tingut problemes de vista i mental. Tot això sembla que va ser suficient perquè decidís morir i no fer-ho sol. Potser també tenia la gran ambició de destacar i no va trobar cap manera millor que ser recordat com un assassí en sèrie. Potser, potser, potser…És tant poc el que sabem de la gent en el fons! És tant poc el que sabem de nosaltres en el fons!!!

Acostumem a considerar que nosaltres no seríem capaços d’atrocitats com aquesta o altres i segurament no. Però no ens hi hem trobat. I és aquí on es constata que cada casa és un món i no podem saber del que som capaços fins que ens hi trobem. La gran majoria de nosaltres creiem en la decència i en l’honestedat però quants hem estat sobornats i ho hem hagut de comprovar? Quants de nosaltres ens hem trobat amb l’alternativa de poder matar algú o no? Jo no m’he trobat en cap dels dos casos i no em vull trobar. No és que tingui por del que em trobaria, del que decidiria però l’experiència m’indica que no som tant honestos com ens volem imaginar. I de vegades passa tot el contrari. Quan no esperem res emergeixen qualitats que no sabíem ni que existien. Sembla que el 90% del que passa pel nostre cervell és inconscient però tot i això sempre hi ha un marge. Va ser un malalt Lubitz? Doncs probablement sí. Però, fins i tot, en l’últim moment va tenir marge d’actuació. I crec que el mateix es pot dir de tots nosaltres. Per tant, la ment és fràgil però…no del tot. Sempre hi ha marge.