En una capital de província d’Andalusia, en el si d’una empresa que té empleats repartits per la península ibèrica, el consell d’administració decidí contractar persones amb discapacitat, en un nombre que representés un 2% de la plantilla. L’empresa ho feu, aconsellada pels seus assessors econòmics, per a poder gaudir d’un seguit d’avantatges fiscals -en definitiva per a pagar menys impostos- però també per a mostrar una imatge pública d’entitat socialment compromesa.
El primer intent, de cobrir amb persones amb discapacitat les places vacants, fallà estrepitosament perquè es dugué a terme sense ordre ni concert, és a dir sense valorar les aptituds i les capacitats reals del candidat a un determinat treball.
El segon intent fou totalment exitòs perquè s’emprà el mètode deixat de tenir en compte el cop anterior. Un psicòleg s’encarregà de fer casar cada perfil de la persona amb discapacitat a un determinat lloc, con si es tractés de construir un mur de pedra seca, on cada roc encaixa a la perfecció en el conjunt.
En el pol oposat se situa un cap de personal, d’una empresa d’Andorra, que un dia digué: «No vull contractar persones amb discapacitat per a tenir-les en un racó sense fer res». Al meu parer és un greu error car crec que totes les persones, amb diversitat funcional o no, servim per a alguna funció.