Certament que tots coneixem gent que s’ha divorciat i en la gran majoria de vegades, quan no han arribat a un acord mutu, la justícia ha atorgat la custòdia a la dona. Així doncs, si volem parlar d’igualtat de gènere hem de començar per la base, pel benestar emocional. Som una societat que fa bastants anys que busca la igualtat entre homes i dones en tots els àmbits socials. Aleshores, respectant les diferències biològiques, tots dos podem fer les mateixes coses i, per tant, no hi ha cap motiu objectiu que ho impedeixi. Ambdós podem ser psicòlegs, metges, polítics, militars, astronautes, paletes, mecànics, fusters, etc. No hi ha cap diferència perquè si ens basem en els resultats laborals, són els mateixos, una feina ben feta.
Consegüentment, és la part cognitiva de certes persones la que no permet avançar en la igualtat de gènere i l’atorgament de manera quasi sistemàtica de la custòdia dels fills a la dona n’és un exemple molt clar. Per a ser justos i igualitaris s’hauria de dictaminar per defecte la custòdia compartida. Tots dos progenitors tenen les mateixes eines cognitives i capacitats socials com per a educar i tenir cura dels fills. No fer-ho així és incongruent amb la noció d’igualtat de gènere i complica encara més aconseguir-ho aviat. Tot comportament incongruent, objectivament, és una font de malestar i encara més quan parlem de la ment. No és just, ni per al conjunt de la societat, ni per als homes en particular, haver d’acceptar unes regles del joc esbiaixades.
Estem parlant d’emocions i sentiments que mal interpretats poden danyar molt mentalment a la persona que els sofreix. El sentiment d’amor és una font motivacional inesgotable i, per tant, qui té la sort de tenir-lo viu amb il·lusió, però, en contrapartida, qui es veu privat d’ell ho passa malament anímicament. Percep que li estan privant de gaudir d’una part d’ell mateix, dels seus fills i és quan la ment per molt que busqui la coherència conductual no la troba perquè no existeix.
També podeu seguir-me a https://www.facebook.com/elbachirri
