Al món, hi som de pas. Arribarà el dia que no hi serem. Són dues certeses que crec que hauríem d’acceptar plenament, per a no caure en la desesperança. Alhora, cada nou dia de vida l’hauríem de considerar com un regal i cada instant viure’l com si fos el darrer.

Al meu entendre, la mort no hauria de ser considerada un tema tabú. L’aire de misteri que l’envolta, penso que és innecessari i perjudicial, ja que la mort és quelcom natural, part innegable de la vida. O sigui que les dues coses van en un mateix paquet.

L’obscurantisme a l’entorn del nostre final de trajecte crec que es deu a la impotència de resoldre de forma científica què hem vingut a fer al món i què hi ha més enllà, interrogants que penso que no contribueixen a evitar témer la mort.

La mort és la cosa més segura que existeix. Per tant, no ens hauria de fer por, ni ocupar massa temps de reflexió. És més important pensar en la vida, que en la mort, que arribarà irremissiblement de totes passades. La mort és sols un símptoma de que hagué vida.

Els béns que deixarem és una qüestió menor. Allò que realment és nostre, és el què hem estat i el què hem fet amb la nostra vida. Les desigualtats desapareixen quan morim. Un proverbi italià ens ho recorda: “Un cop acabada la partida d’escacs, el rei i el peó tornen a la mateixa caixa”.   

La major pèrdua, és allò que mor dintre de nosaltres mentre vivim. M’inclino a pensar que és una sort que ens morim perquè arriba un moment que no entenem el món. No em vull ni imaginar quines serien les repercussions de tot ordre, si visquéssim eternament.

“La mort és quelcom que no hem de témer perquè mentre som, la mort no és, i quan la mort és, nosaltres no som” (Antonio Machado).