En aquesta època de desolació econòmica, cultural i social (almenys a Europa del sud) en què sembla que no hi ha esperances i que la gran consigna sembla resistir fins que els vents de la història tornin a ser favorables, és bo recordar la teoria dels tipus de civilització planetària de Kerdashev. Aquest físic rus va explicar als anys 60 que es podien catalogar les civilitzacions pel tipus d’energia que podien produïr. Ho va fer en el moment que es va endegar el programa SETI de recerca de vida extraterrestre. Segons Kerdashev podríem trobar una civilització tipus I que seria capaç d’utilitzar l’energia d’un planeta, la II que podria usar l’energia d’un sistema solar i la III la de tota una galàxia. Cada una d’aquestes civilitzacions seria capaç de produir i gastar 10.000 milions de vegades més energia que l’anterior tipus. El físic nord-americà Carl Sagan va calcular als anys 70 que estaríem en una civilització 0,72, és a dir molt lluny encara de poder dominar l’energia del planeta Terra. És important saber que la història humana es pot definir de moltes vegades però una d’elles és que cada vegada es progressa més amb l’ús de l’energia. La revolució agrícola va permetre un ús més gran i eficient d’energia i que es sentessin les bases de societats més complexes. Fa dos segles va començar la revolució industrial en què va passar el mateix amb la utilització del vapor d’aigua i després l’electricitat. Aquest progrés material indiscutible ha donat més possibilitats a la raça humana i el següent pas hauria de ser l’assoliment d’una civilització planetària. Un altre gran físic, Michio Kaku, nord-americà en aquest cas, calcula que en un segle o dos es podria assolir.

Com es pot saber? En primer lloc perquè veiem que encara que sigui a nivell pràctic l’elit mundial ja té una llengua i una cultura comuna, habitualment l’anglès i la cultura nord-americana. Internet ha fet possible difondre informació a tot el món de forma instantània i la utilització dels satèl•lits provoca que cada vegada hi hagi més connexió entre les economies mundials. Aquesta economia mundial més integrada té els seus inconvenients com es pot comprovar en l’actual gran crisi però no sembla que tingui marxa enrere. I seguint amb la crisi semblaria que una de les solucions passaria per trobar una nova font d’energia que doni més rendiment i que sigui més neta que el petroli, del qual recordem que té data de caducitat: energia solar, l’hidrògen, etc o una barreja d’aquests elements. Finalment també hi ha cada vegada més organitzacions internacionals que coordinin diversos elements: organització d’aviació civil, organització mundial del turisme, etc i les Nacions Unides tot i que no són el que haurien de ser tenen un pes important a tot el món.

Arribar a aquesta civilització planetària, crec, hauria de ser el nostre ideal. Això no significa que els estats i les nacions desapareguin, almenys en una primera instància, però sí que perdin pes i poder i la coordinació mundial sigui tan gran que aquell lema dels anys 60, el poble global, sigui veritat. I que puguem dedicar els nostres recursos a explorar l’espai i a buscar com retardar la mort i trobar una vida més plena pel màxim nombre possible de persones. No sembla pas una utopia dolenta ni tant ni tant difícil d’assolir.