Existeixen moltes perspectives o angles de visió sobre allò que haurien de ser les ciutats. Hi ha la dels polítics, la dels arquitectes urbanistes, la dels paisatgistes, la dels economistes, la dels informàtics i d’altres encara. La visió més completa però, al meu entendre, és la dels tècnics en desenvolupament local i territorial, els quals –més enllà de rendibilitat política o econòmica, d’esteticismes o d’altres qüestions–, amb el suport dels professionals abans esmentats, proposen als polítics uns projectes amb unes estratègies més obertes, entre les que inclouen la sostenibilitat en el sentit més ampli: urbanístic, econòmic, social, cultural…

Si la tendència actual de moda és la d’apostar per les smart cities (extrapolat a casa nostra: smart country), no deixa de resultar molt interessant escoltar o llegir les opinions dels diferents professionals que, amb l’ajut de l’Institut Palladio i al llarg dels darrers dos anys, han estat fent una posada en comú i una reflexió conjunta sobre allò que hauria de ser la ciutat del demà. Les conclusions a les que han arribat –es van presentar a finals de novembre a Paris– van resultar força coincidents en el moment de definir el perfil de la societat urbana del demà, tot plantejant qüestions que molts coneixem però a les que cal trobar una resposta.

Un dels grans reptes del futur és la demografia. De cada 10 persones, 8 viuran en ciutats, i d’aquí es deriva un entramat de riscos mediambientals, socials i financers que dificultaran molt la gestió d’aquestes urbs. El fet de passar d’una economia competitiva a una economia residencial (mesurada no només pel PIB sinó també pel nivell d’ingressos dels habitants) ha d’implicar també tenir en compte una visió antropològica i sociològica de la ciutat i dels seus usos.

Si el concepte d’aglomeració urbana del futur s’havia definit fins ara com un conjunt d’interaccions entre zones –amb un èmfasi especial en la mobilitat, els desplaçaments breus, els edificis intel•ligents, la interconnexió per xarxes de fibra òptica o altres–, en les conclusions de l’Institut Palladio s’incideix en l’absoluta necessitat de conservar una dimensió d’intercanvis reals, de manera que es preservi l’enllaç social, fent que l’urbs visqui al ritme dels seus ciutadans i de les seves necessitats (joves, famílies, gent gran, multiculturalitat…) i no al contrari.

Sota l’angle immobiliari i patrimonial, s’albira un desequilibri entre la repartició de les riqueses, entre sèniors i joves per exemple. La capacitat de consum dels primers, que els hi va permetre en un moment econòmic expansiu de tenir el seu propi habitatge o, fins i tot, més d’un, contrasta amb les dificultats en que es troben els joves, en època de recessió, a l’hora de comprar el seu primer allotjament. La ciutat del demà haurà de tenir com a motor bàsic la inclusió social i la integració, inventant un concepte d’“urbanitat” en el nou sentit de conjuminar «urbà i humanitat», procurant mantenir una coherència social i espaial.

Des del punt de vista més filosòfic, el paisatge urbà –a banda del seu aspecte purament visual– ens porta a la necessitat d’establir interaccions en termes d’energia i de fluxos, a gestionar de forma apropiada els espais saturats i els espais buits, a fer comunicar i a fer circular la població, a explotar tot preservant els recursos, tot plegat encaminat sempre a la cerca de l’equilibri, de la sostenibilitat i la perdurabilitat.