Deia el científic Louis Pasteur que una mica de ciència ens allunyava de Déu però més ens podia apropar. Posem les cartes cap amunt. No sóc creient i em sorprendria molt descobrir que els déus personals en els quals creu la majoria de la gent en el meu entorn fossin certs. La ciència, efectivament, va contribuir a allunyar-me de Déu així com el comportament de molts dels qui es vanten de ser els seus representants. Però he après algunes coses de física que fan que els meus dubtes tornin. Saben que el pes i constitució de determinats elements de l’univers és l’idoni perquè hi hagi vida tal i com la coneixem? Si fos d’una altra manera ja no hi hauria la vida, torno a repetir, tal i com ja la coneixem. Anem al sistema solar. Saben que l’existència de la lluna ens ha impedit la col·lisió de meteorits que podrien haver provocat més catastrofes com les que van destruir els dinosaures? O que els grans gegants de Júpiter i Saturn eviten el mateix? O que si hi hagués hagut una supernova més propera al nostre sistema solar la seva radiació ens podria haver destruït? Som el fruit de moltes circumstàncies contingents que si hi hagués hagut una mínima variació podrien haver-nos esborrat del mapa. La resposta dels físics a aquestes evidents i poc conegudes circumstàncies és que, probablement, hi ha diversos univers i aquest és aquell en què, per atzar, s’han produït totes aquestes circumstàncies improbables que ens han permès existir.
L’altra possibilitat que contemplen els físics, més minoritària en un gremi dominat per l’escepticisme i increença religiosa, és que hi hagi hagut una intel·ligència molt superior a nosaltres, la podríem anomenar Déu o déus, que ha fet aquest disseny. Per raons que desconeixem o difícilment podem imaginar. Tampoc és tan difícil de creure. Si nosaltres som molt més intel·ligents i complexos que una formiga perquè no pot haver una societat o entitat que ens porti pel davant centenars de milers d’anys o milions i que, per nosaltres, seria indestriable dels déus? Nosaltres podem aixafar sense problemes una formiga. Potser, només potser, hi ha criatures per les quals som formigues. I aquestes elucubracions venen a a partir, precisament, de les dades que proporciona la ciència física més moderna. Feta, no ho oblidem i tornem a repetir-ho, per gent que no acostuma a ser creient. I a partir d’aquí recordo que, per exemple, els bahai creuen que Déu parla a la gent en el llenguatge de la seva època i que per això les revelacions religioses van canviant amb el pas del temps. Perquè a mesura que passa el temps podem entendre millor a Déu, segons ells. Ho repeteixo: no crec en el Déu personal dels meus avis però davant la immensitat no puc negar que no sé pràcticament quasi res i estar obert a tota nova idea i certesa o a velles idees com Déu reconfigurades. Potser, qui sap, som una manera en que Déu (que abans va ser mortal com nosaltres) es reconeix a ell mateix. I Déu som nosaltres. O ho serem.
