S’acaba de presentar la Memòria de Càritas Diocesana d’Urgell del 2012. Cal donar gràcies a Déu per tots els qui són i fan Càritas, ja que ho fan en nom de tota la Comunitat Cristiana. Aquest “gràcies” és fa gran, en veure les línies prioritàries de l’acompanyament de les persones vulnerables, així com el balanç econòmic de la Memòria, les ajudes prestades, els programes, els nous locals, els responsables, treballadors i voluntaris que fan existir Càritas Parroquials i Diocesana… A tots el nostre gran reconeixement per la seva dedicació generosa, atenta i constant. Gràcies als qui aporten els seus donatius, el suport i la creativitat. Gràcies a tots els qui ens exigeixen coherència entre fe i obres de la fe, entre el que diem i el que fem, per no caure en fariseismes ni en indignacions còmodes, que veuen el que cal fer, però no mouen ni un dit… Hem d’intentar anar duent a la pràctica l’ideal d’amor que el mateix Crist ens mostra: “Estimeu-vos els uns als altres tal com Jo us he estimat” (Jo 15,12). D’aquí que “la caritat de Crist ens urgeix” (2Co 5,14).

En termes generals, el conjunt de les ajudes de Càritas en els àmbits parroquials i en el diocesà confirmen el procés d’empobriment de la nostra societat. La xarxa d’acollida i assistència de Càritas ve essent testimoni en els últims anys d’aquesta realitat, i podríem dir que ha calgut doblar l’activitat de Càritas amb la crisi. Durant l’últim any, una cinquena part de les persones que van demanar ajuda d’emergència a Càritas, a través d’aquests serveis, ho van fer “per primera vegada”. Així mateix, ens aproximem al que passa a nivell estatal, i el nombre de persones sense ingressos ateses passa del 26% l’any 2008 al 40% el 2012. El 66% de les persones ateses estan sense feina. La situació d’atur és el més greu, i les ajudes més demanades són alimentació, habitatge i ocupació. En un món dominat per l’economia i les finances on l’únic que sembla importar són els comptes de resultats i molt poc les sofrences de les persones i de les famílies, és l’hora de les persones, ens diuen des de Càritas. I perseverant en la Campanya dels darrers dos anys, ens exhorten: “Viu senzillament, perquè d’altres puguin, senzillament, viure”. És així com ens conviden a tots a canviar d’estil de vida, a viure amb senzillesa, a adoptar valors de sobrietat, mesura i simplicitat voluntària, a construir un altre model de convivència i de relacions amb els altres lluny del consumisme. Sembla difícil, fins impossible, però si comencem a canviar, ja avancem vers la bona direcció.

Coneixem el que el Senyor ens ha dit: “Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a Mi” (Mt 25,40). En l’Any de la Fe que estem celebrant, ens convé reflexionar sobre el manament de l’amor fratern, perquè aquest no resulta plenament lògic des de perspectives simplement humanes. I igualment, sense fe, no és possible descobrir en el germà sofrent i necessitat, la seva essencial condició d’imatge i semblança de Déu i, per tant, el rostre de Crist, que mereix tota la nostra entrega amorosa. L’Any de la Fe ha de ser una oportunitat providencial per intensificar el testimoniatge de la caritat. Fe i caritat es necessiten i s’il·luminen mútuament. El testimoniatge de la fe cristiana sense l’acció i presència de Càritas seria molt costós o potser impossible en el nostre temps. Amb Càritas, tota la comunitat cristiana mostra el seu amor a Déu i al pròxim amb obres i de veritat, perquè el món cregui i perquè els pobres siguin atesos i rebin l’anunci de l’Evangeli de Jesús.