La bretxa digital involuntària

Hi ha moments a la vida que toca replantejar-nos on som i què fem, i aquesta setmana ha sigut una cura d’humilitat bestial perquè he conegut a l’Antonio. Ell és un noi de Sevilla amb una atròfia muscular espinal tipus 3 coneguda com a malaltia Kugelberg-Welander, que el fa estar en una cadira sense mobilitat a cames i braços des de fa molt de temps.

Amb això no vull fer un text del “pobret, pobrets”, sinó una reflexió de part meva cap a un cantó de la vida que no m’havia replantejat fins que no l’he tingut a la cara. Potser si és veritat que no he tingut mai un problema greu, o com a mínim un problema d’aquest tipus que em replantegi tantes coses, però aquesta setmana he après que la gran majoria de ginys tecnològics no estan adaptats, que el software que fem servir de manera natural diàriament està parcialment adaptat, i que els grans títols de videojocs que surten al mercat i guanyen milers de milions no s’han plantejat aquests temes.

Aquesta setmana he treballat molt de prop l’accessibilitat de software, hardware i videojocs per a persones amb mobilitat reduïda, sordesa, ceguesa, etc. No ha sigut un tema fàcil per tractar-lo amb el respecte que es mereix, ni tampoc per l’ego en què molts com jo ens veiem immersos en una espiral de “el que és normal per a nosaltres”. Mai m’havia sentit tan avergonyida i egoista com fins ara.

S’ha de dir que l’adaptació no es basa només en la gent amb problemes, sinó que tothom, al llarg de la nostra vida necessitarem una petita adaptació en algun moment. Us en poso alguns exemples:

  •     Gent amb fibromiàlgia que no pot prémer botons perquè requereixen massa força o un push massa prolongat.
  •     Dues escaletes malparides a edificis públics que impedeixen el pas de cadires de rodes o crosses.
  •     Haver d’anar presencialment a una oficina bancària a canviar el pin de la targeta de crèdit.
  •     Trucar personalment per donar d’alta o de baixa un servei.
  •     Jugar a jocs que no permeten comandaments especials o subtítols amb lletres grans.

I això és una petita mostra. L’accessibilitat no és només per a persones amb discapacitat, sinó també persones que necessiten adaptar-se a un joc, per exemple, pujant o baixant la dificultat o en un comandament a distància canviant la configuració d’uns botons perquè sigui més fàcil.

Vaig parlar sobre una balança intel·ligent per casa, i a Twitter un usuari em va demanar una versió per poder-la fer servir amb cadira de rodes. Hòstia! Ni idea… Aquesta balança necessita que els teus dos peus toquin uns sensors mentre et pesa per poder-te donar tota la informació. Només que et falti un peu, ja no funciona. I no he trobat cap alternativa.

Microsoft si que va crear un comandament adaptat meravellós anomenat Adaptive Controller per fer més accessibles els jocs. De fet, jugar és una gran manera de superar i evadir-se de qualsevol situació angoixant. Imagina estar en un llit de per vida, i a la vegada salvar al món d’una invasió alienígena.

Des de fa un temps Twitter permet tenir l’opció d’explicar què s’hi veu a les imatges que pengem per a persones que no poden veure-hi amb els ulls, però sí que hi poden veure gràcies a les descripcions que alguns usuaris hi posem. És un petit pas, però per molts són els ulls.

“Parlem molt de bretxa tecnològica entre les regions, però la bretxa és invisible amb els que són al nostre voltant i no la poden fer servir perquè no els incloem”

Als mitjans parlem molt de bretxa tecnològica entre les regions que tenen recursos per tenir tecnologia i les que no, però crec que la bretxa és invisible amb els que són al nostre voltant i no ho poden fer servir perquè no els incloem, no els deixem participar. Potser si les persones que pensen aquests ginys tinguessin a prop algú amb aquests problemes, ho pensarien d’una altra manera.

Sabem que és involuntari, però potser és més greu que no ens n’haguem adonat que no pas que hagi sigut una omissió voluntària.

Jo vull un futur on hi som tots, o no és anar endavant, és anar enrere.

TOTES LES NOTÍCIES