‘La amabilidad de los extraños’ de Lone Scherfig. Faula moderna sobre la gentilesa humana

Una escena de 'La amabilidad de los extraños'
Una escena de ‘La amabilidad de los extraños’

La reputada cineasta danesa Lone Scherfig – responsable de films tan reconeguts com ‘Italiano para principiantes‘ (2001), ‘Wilbur se quiere suicidar’ (2002) o ‘Una Educación’ (2009) – fa el salt internacional amb la coproducció canadenca-europea ‘La amabilidad de los extraños’ on la cineasta debuta en solitari en l’escriptura del guió.

Film inaugural del 69è Festival Internacional de Cinema de Berlín’2019, ‘La amabilidad de los extraños’ arrenca amb un breu pròleg en què una mare jove, Clara (Zoe Kazan), se’n va de casa amb els seus dos fills, abandonant el marit de matinada. A partir d’aquest moment tota la trama se situarà a Nova York i retrobem els fugitius que es busquen la vida com poden per Manhattan, mancats de recursos i sense un sostre on aixoplugar-se, mentre es revela que escapen dels maltractaments que el pare, agent de policia, infligeix als seus fills.

La vida en la indigència de Clara i els seus dos nanos s’incrustarà en un format d’històries creuades i repartiment coral en què es copsa el bategar de la ciutat a través de la vida diària de diferents personatges excèntrics i pintorescos. D’una banda, una solitària infermera d’urgències d’hospital, Alice (Andrea Risoboroug), que també porta, com pot, un segon treball, una teràpia de grup de suport. Altres personatges que conformen aquest mosaic humà són una desferra humana, Jeff (Caleb Landry Jones), que no té manera de conservar cap treball; o un advocat fracassat (Jay Baruchel) i el seu amic expresidiari, Marc (Tahar Rahim).

‘La amabilidad de los extraños’ intenta fer un retrat de la pobresa, la solitud, la fragilitat humana o la dura supervivència a la gran urb. És una mosta de cinema benintencionat que reposa sobre el motiu de les segones oportunitats amb un alè d’esperança i de futur. Un cant a la solidaritat i la fraternitat humana de la bona gent que li dona un aire de comèdia social capriana. Un plantejament que l’apropa, però, a l’estil de les faules i el contes. I és que, al capdavall, no deixa de ser una comèdia blanca, amable, tova, feta entre cotó fluix.

Es tracta d’un cinema de l’abraçada, de la compassió, focalitzat en la gentilesa humana. En aquest cinema d’autoajuda, un restaurant rus, regentat per Marc, esdevindrà una espècie d’epicentre, un punt de trobada, que servirà perquè tots els personatges puguin trobar el seu encaix i redreçar les seves malmeses vides. En aquest film d’extens repartiment destaca especialment el treball interpretatiu de l’actriu Zoe Kazan, qui abraça un ample registre dramàtic. També sobresurten les maneres despreocupades, cíniques i elegants del propietari del local rus, Timofey (Bill Nihgby), perfecte en el seu paper de secundari còmic.