La 31a Universitat d’Estiu va aportar propostes molt interessants. En la primera jornada, el filòsof Jacques Leenhard, Director d’Estudis de l’E.H.E.S.S. de París va tractar la creació artística i la creació de pensament, una reflexió que va permetre introduir el segon tema del dia: Art i Educació, tema que va desenvolupar la Historiadora de l’Art Rosa Pera, que alhora va actuar de moderadora al llarg de les diferents ponències.

 A la segona jornada hom va poder escoltar les relacions entre “Literatura i cinema”, temática que van tractar l’escriptor Javier Cercas i el Director de Cinema David Trueba, els quals van oferir un diàleg obert sobre “Soldados de Salamina”. Ambdós artistes cadascun en la seva disciplina, van parlar ( aquesta vegada sense guió previ) sobre diferents moments de la literatura i el cinema. Trueba, que és periodista i escriptor a part de director de cinema, entre altres coses, va dir que havia sentit parlar de “Boris I” rei d’Andorra i que fins i tot pensa que fóra una bona pel·lícula. Per la seva banda l’escriptor Javier Cercas, autor de la novel·la “Soldados de Salamina” va concloure que el paper de l’Art en totes les seves facetes és influir positivament en la percepció de” l’Art pensament” i “l’Art educació”.

Ja el tercer dia, a la primera part, la professora “d’Antropologia de la Dansa” de la Universitat de Roehampton, Andrée Grau, va presentar la ponència “Art i moviment: dansa i música: una anàlisi antropológica”.

L’especialista va fer un recorregut per la història de la dansa, des de l’estudi de l’origen que hom atribueix a un dels primers moviments rítmics que va fer l’homo sapiens al posar-se d’empeus, fins a la seva evolució total. D’aquell moviment primitiu segons els estudiosos, naixeria el que s’anomena “protodansa”.

L’antropòloga va presentar com a exemple de dansa clàssica, el Ballet “Giselle” d’Adolf Adam (1803 – 1856). Del popular ballet s’ha de dir que el llibreto està escrit per Jules-Henri Vernoy de Saint Georges, que per cert és el mateix escriptor que va escriure el llibreto de l’òpera “La Vall d’Andorra” (1848) composta pel també francès Jacques F. Halèvy (1799-1862).

 Seguidament, la professora Andrée Grau va presentar un estudi que permet comparar els resultats d’escolars de Namíbia i escolars d’Alemanya. L’estudi confirma que així com els escolars alemanys s’ubiquen en l’espai de dansa pensant en dreta i esquerra, els escolars de Namíbia en l’espai de dansa, s’orienten en relació a l’est i a l’oest.

Va presentar un documental realitzat per ella, a Austràlia on els aborígens de l’Illa de Bathurst conviuen amb diverses cultures que tenen una percepció diferent de l’estètica i de la dansa. S’orienten en relació a diferents punts de la natura com potser un volcà, o la corrent del riu o d’altres elements en l’espai. L’antropòloga va dir que la dansa no té pas igual significat entre les poblacions ja que en alguns indrets, la dansa és un ritual espontani de cada comunitat indígena, mentres que en d’altres és una manifestació artística prèviament programada. Segons l’especialista, són altres maneres de concebre l’orientació i els espais en els moviments de la dansa, que alhora representen moltes diferències socioculturals.    

 Seguidament el crític de teatre i professor emèrit de l’Institut d’Estudis Teatrals de la Universitat Sorbonne Nouvelle París 3, Georges Banu va parlar d’ “Amor i desamor del teatre”, en un acurat memoràndum que va il·lustrar amb la portada del seu últim llibre en la qual enfronta la imatge de dos Déus grecs, que vol simbolitzar que, un estima el teatre i l’altre té un gran desamor per aquest art, éfimer, segons el conferenciant.

Georges Banu va fer referència a l’assaig “La tragédie du langage” d’Eugène Ionesco (1909 – 1904) i va parlar també del desamor pel tetre del gran cineasta, Jean Lluc Godart que va dir que el teatre no li agradava gens perquè els actors parlaven fort.

Per altra banda, la tradició del teatre va començar amb Sòfocles ( segle V abans de Crist), i va arribar al cim amb William Shakespeare ( 1564 – 1616), el qual, segons Banu no era pas un sol autor sinó que era una mena de cooperativa que emprava el nom de Shakespeare (segle XVI).

El conferenciant, va fer especial menció al “Discurs” de Plató (segle IV AdC) en contra del teatre, ja que aquest considerava que era la representació d’una imatge falsa.

Després, els eclesiàstics van portar el teatre als tribunals i els actors van deixar d’actuar en una llarga etapa, per a ressorgir molt més enfortit.

 El teatre és considerat un art efímer en contraposició a la pintura i la escultura que són arts perdurables en el temps, per això són considerats “Art superior”.

Però, Georges Banu va apuntar que a la majoria d’Arts els falta un element: la pintura no té paraules, la música no té imatges, però el teatre és sens dubte un “Art complet”. Transmet energia per la seva pròpia intensitat i alhora, el teatre és un món intermedi entre l’art i la vida.

El prestigiós crític va afegir, que el teatre sempre ha estat entre “ l’amor i el desamor”. Al seu dia, Isabelle Duchamp va dir, que el cine és com si rebs cartes, però al teatre pots abraçar els personatges, la qual cosa esdevé una comunicació immediata. Per altra banda, el fet que s’assisteix al teatre formant part d’una comunitat, constitueix una mena de “teràpia” que permet captar energia dels altres.

Banu va afegir, que en el llenguatge de Shakespeare, la paraula “actor” volia dir “hipòcrita”, i l’actor estava sempre entre la ficció i la realitat.

Georges Banu, també és autor de diversos llibres i ha rebut per tercera vegada el premi de la crítica teatral del seu país. El seu últim llibre precisament es titula “Amor i desamor del teatre”. Una interessant obra que es podia adquirir a la recepció del Centre de Congressos d’Andorra la Vella que va acollir, com és habitual, la UEA 2014.

A la primera part de l’última jornada, es va tractar “Art jove: protesta i creació” una ponència presentada per l’artista, crític i comissari d’exposicions Carles Guerra. Va fer un retrat del desenvolupament de l’art jove i dels projectes que es van crear a Berlín i també als Estats Units, en comparació a d’altres projectes de l’estat veí, així com els diferents resultats d’aquelles experiències innovadores en el temps.

 Finalment va intervenir el sociòleg Bruno Péquignot que és Catedràtic de la Universitat Sorbonne Nouvelle París 3, que va parlar “d’Art i polítiques socioculturals”

Va dir que les pràctiques culturals de la “Democratització”, no han canviat respecte a etapes anteriors i que la cultura està supeditada als pressupostos de cada país.

Va destacar la importància dels “mediadors” també en el cas de l’art i les polítiques socioculturals, i va posar exemples del seu país en aquest àmbit que com a sociòleg ell coneix abastament.

Va establir la relació entre la cultura popular i la cultura elitista així com les diferències que s’hi produeixen. Va dir que a l’òpera el 86 % d’assistents, són burgesos però que el seu públic només representa l’1,4 % d’aquesta categoria social.

Per altra banda, alguns governs volen fer una política cultural “populista” però el públic té dret a tenir unes pràctiques culturals de qualitat. Per això és important aquesta “ mediació” entre l’Art i les Institucions.

Va afegir que l’art és un treball i l’artista ha de treballar. També va dir que a França és dona la paradoxa que els actors amateurs no van al teatre, en canvi els ballarins sí que assisteixen a molts esdeveniments de dansa. Tanmateix els artistes plàstics tampoc no visiten regularment les exposicions d’art.

Va recordar la bona sintonia al segle XX, entre artistes com Pablo Picasso ( 1881-1973), Georges Braque (1882 – 1963) i Henri Matisse (1869 – 1954) que vivien prop per poder trobar-se i generar intercanvis positius per les seves obres, que alhora es mostraven entre ells abans de presentar-les i exposar-les en públic.

Bruno Péquignot va parlar també del públic expert, que avui en dia exigeix als artistes una alta dedicació sense la qual no es pot garantir la qualitat de les obres i això és aplicable a totes les Arts. Per altra banda, cap als 80, Jacques Langue va dir que no hi ha progrés cultural sense el progrés social. Va afegir que cada generació té les seves obres de referència que influeixen els públics de cada moment.

Finalment es va parlar de “cooperació” un fet que no sempre ha tingut continuïtat en els projectes, ja que diversos artistes han tornat a treballar com a independents.

 Seguidament, es va fer el debat final i les valoracions dels diferents temes. I després d’un torn de preguntes del públic i respostes dels ponents, es va cloure la 31a edició de la Universitat d’Estiu 2014, amb la presència de la Ministra d’Educació i Joventut, Sra. Roser Suñé. La ministra, entre altres coses va dir que s’ampliaria el currículum escolar amb les “Arts”, una disciplina que alhora proporciona una bona base per la formació integral dels estudiants del segle XXI. També va dir que les arts visuals i plàstiques ja estan incloses al Pla Estratègic d’Educació 2014-2020 (PERMSEA).