L’altre dia em va passar una anècdota curiosa en un bar d’Andorra la Vella, que em va fer reflexionar molt. Estava prenent un cafè i llegint el diari a primera hora del matí quan un home de la meva edat va començar a demanar a crits una consumició. El cambrer li va assegurar que tenia prohibida  l’entrada perquè ja havia provocat uns quants aldarulls, però l’home es va entossudir i va començar a insultar el cambrer. Els altres clients no van dir res i seguien com si res i l’home va apujar el seu to d’agressivitat. No sóc partidari de posar-me en els problemes dels altres i sempre explico l’anècdota que quan era petit vaig veure dos nois que es barallaven i els vaig anar a separar. Sense pensar-s’ho, tots dos em van pegar i van seguir amb la seva batussa. Aquest seria el meu resum de què passa habitualment quan et poses en els conflictes de tercers: que reps molt a canvi de res. Però hi ha excepcions com en tot. I aquest cas del bar, crec, era una d’elles. Un paio força xusma, perquè ens hem d’enganyar, estava faltant el respecte a un altre que només volia fer la seva feina. Em vaig indignar i li vaig cridar, sense insultar-lo, que se n’anés. Finalment va acabar marxant i el cambrer m’ho va agrair. Li vaig respondre que no puc suportar que faltin el respecte als altres i no em vaig poder estalviar de posar-me de la seva part. Però és realment cert què sempre m’indigno quan veig comportaments agressius i irrespectuosos?
 
He fet un repàs de la meva vida i puc concloure que no. Com quasi tothom he callat molt quan els poderosos de torn, o simplement els pinxos, ens enganyaven i matxacaven i no parlo només del nivell macrosocial. No. Parlo del dia a dia quotidià. I aquest comportament covard és lamentable, és evident. Però acostuma a ser, també, un error. Perquè encoratja les persones que fan de l’agressivitat i la manca de respecte els altres el seu lema. Mai oblidaré quan de petit vivia amb els pares i sentíem de tant en tant com una dona demanava el seu marit, Juan, que no li tornés a pegar. Cap dels veïns (ni evidentment els familiars) va moure un dit. Eren altres temps i no hi havia tant rebuig respecte el maltractament a les dones. I quan era un adolescent, el tal Juan, va intentar agredir i va fer la vida impossible a un dels veïns per una discussió estúpida: el meu pare. Llavors sí, vam reaccionar tots els veïns i vam parar l’agressor denunciant-lo a la policia i als propietaris de l’immoble. I van acabar els seus atacs. Finalment, la seva dona es va separar. Però què hauria passat si l’haguéssim aturat abans? Quan la seva dona cridava?
 
Malgrat això crec que aquest instint de defensa cívic està més arrelat del que ens pensem i vull creure que acabarà tenint més pes, tot i que cada vegada que no preval en la vida quotidiana és una derrota. Un exemple, l’altre dia membres de l’Assemblea Nacional Catalana a Granollers van ser agredits per presumptes membres de l’extrema dreta espanyolista. Aquests darrers van ser detinguts per la col·laboració de la gent què passava que els va aturar. Probablement hi haurà una altra agressió però s’ho pensaran dues vegades.

Un altre exemple. Als anys 60 el New York Times va publicar una notícia esgarrifosa que va crear molt debat. Una dona anomenada Kitty Genovese va ser agredida i assassinada per un home a plena llum del dia, a Nova York. Hi havia dotzenes de testimonis però cap va fer res per impedir-ho. Temps després, però, es va saber que no havia estat tant a la llum del dia i que algunes persones havien trucat a la policia. La gent no havia estat tant covarda com havien fet pensar els periodistes (sé de que parlo sobre el que fa la premsa sovint perquè he exercit molts anys el periodisme). De totes maneres, el més interessant és què va passar amb l’agressor. Doncs que va ser detingut poc després perquè un ciutadà anònim va alertar les forces de l’ordre que havia vist un home que recordava molt la descripció de l’assassí de Genovese. I ho era. Intervenir en els conflictes dels altres? No intervenir? Afortunadament, crec que la batalla per un comportament més ètic i cívic no està tant perduda com sembla.