Parlem amb el cineasta barceloní Kike Maíllo en motiu de l’estrena a Filmin i FilminCAT del seu thriller psicològic ‘Cosmètica de l’enemic’. El director d’Eva’ – film pel qual va guanyar el Goya a millor director novell – i ‘Toro’ ens explica àmpliament les vicissituds de l’esperada estrena del seu tercer llargmetratge després que només es pogués veure al cinema en el marc de la programació del passat 53è Festival de Cinema de Sitges. També desgranem amb ell les propietats, idees i temes principals que transmet aquesta ambiciosa coproducció internacional rodada entre Reus, París i Frankfurt.

‘Cosmètica de l’enemic’ és l’adaptació de la novel·la homònima d’Amélie Nothomb. Què et va atreure de la novel·la per portar-la al cinema?
“El que em va agradar molt va ser, sobretot, el diàleg d’aquests dos personatges oposats. Tenim un personatge més aviat políticament correcte, amb el qual és bastant senzill encaixar o entendre’l d’alguna manera. I després tenim l’altre personatge, àcrata, que juga en una lliga fora del que és la correcció política. Aquesta esgrima verbal, aquest diàleg és el que ens va encantar i pel que vam lluitar pels drets.”

Aquest duel de dos personatges antagònics té lloc en un espai concret, un aeroport. És un plantejament escènic molt concentrat, no?
“Ens agradava moltíssim aquest fet tan conceptual de que el temps de la pel·lícula és quasi el temps que ells passen plegats. I el fet de que quasi tota la pel·lícula, el cor de la pel·lícula, passi en un mateix espai, ens semblava molt atractiu i ens semblava que nosaltres podíem, com a productora, assolir el finançament suficient per titar endavant aquesta història.”

Al tractar-se d’una coproducció internacional, com ha estat el repte de rodar en diverses localitzacions?
“Els projectes i el cinema és un art molt industrial. Hi ha una vessant totalment creativa, molt interessant en qualsevol projecte i en aquest, més, per a nosaltres. I després hi ha una vessant més industrial, de finançament, i a nosaltres també ens cridava una mica aquest fet. Però això va ser tot un repte per a nosaltres, per què com es treballa amb socis a fora? I sí, vam trobar els socis adients a França i Alemanya. I ja que la pel·lícula passava a París, ens semblava important que França hi fos. I després buscàvem un tercer soci i el vam trobar a Alemanya, un país on hi ha moltes ajudes.”

La protagonista és una noia plena de misteri i d’ambigüitat. Com vas descobrir aquesta actriu, Athena Strates?
“La nostre directora de càsting es va capficar en què li volia fer una prova. L’havia vist en una cosa molt petita, una sèrie, i ella mai havia fet papers protagonistes i ens va fer una prova monumental. Evidentment, era una noia que no era molt coneguda, i això, d’alguna manera, deixa d’aportar-te una part de les vendes internacionals. Però des del punt de vista artístic i creatiu, ella era absolutament genial. Ens va enamorar. No sé, és un personatge del qual tu tens un prejudici, d’entrada, i aquest prejudici va mutant. La pel·lícula juga a això.”

En quin gènere et trobes més a gust? Ho dic perquè has tocat el cinema fantàstic amb ‘Eva’, el cinema d’acció amb ‘Toro’ i ara el thriller amb ‘Cosmètica de l’enemic’.
“M’agrada moltíssim la ciència ficció, m’agrada el fantàstic i crec que també és veritat que tinc un afany per no tancar-me en el gènere. Tot i que ‘Toro’ és la pel·lícula més de gènere que he fet, crec que hi ha un festeig amb el melodrama o el drama. I el mateix amb ‘Eva’, que era drama amb ciència ficció, que és una cosa que no està molt vista. I aquesta pel·lícula és thriller, però també és psicològica, de vegades filosòfica,.. Intento fer o pensar en pel·lícules que no tingui molt vistes, intento que, dins de la comercialitat, hi hagi un punt d’originalitat.“

Destaca l’ús de maquetes amb figuretes que semblen els mateixos personatges dins de l’aeroport. És una idea escènica que crec que dona molt de joc a la pel·lícula, no?
“El fet és que en l’obra d’Amélie Nothomb hi ha un personatge que és molt parlador, és un personatge que s’explica a si mateix, Texel Textor (A. Strates). Però l’altre és un personatge que quasi no existeix, no saps molt bé qui és, d’on procedeix o què li passa. I això ens va donar l’oportunitat de posar les nostres dèries en aquest personatge, Jeremiasz Angust (T. Kot). A mi m’agrada molt l’arquitectura i em semblava que si tota la pel·lícula passava en un espai, potser que ell fos el creador d’aquest espai. I baixem d’un punt de vista molt genèric, el gran espai, i anem baixant fins a la ment del personatge. Crec que, en general, tant l’aeroport com la maqueta, juguen aquest efecte d’extensió mental del protagonista.”

Hi ha un element visual carregat de sentit que apareix de forma recurrent que és la presència d’aigües brutes, l’aiguabarreig del ciment. És un ingredient molt simbòlic, oi?
“Ell és arquitecte i és una persona que està, d’alguna manera, oferint la possibilitat que els monstres que hi ha dins seu, apareguin. I em va semblar que la manera més fàcil, la més cinematogràfica, seria explicar que tot allò, la merda que tens dins, és el ciment en aquest cas. Bé, per a mi, va ser una gran troballa. La imatge del ciment et posa en un lloc, que és un lloc desagradable, un lloc que t’embruta.  Jo crec que, d’alguna manera, a tota la pel·lícula hi ha un contrast molt fort, el contrast que hi ha entre la finesa, l’elegància, i la violència.”

Com que tot això té molt a veure amb el protagonista masculí, podem dir que el film ens parla de les aparences i allò que hom amaga, no?
“Si. El tema de fons de la pel·lícula és l’honestedat i la culpa. Has d’acceptar qui ets, com ets i el que has fet. Si et negues a tu mateix i, a més, fas tot el possible perquè res de negre, o irregular, o imperfecte, surti, doncs hi ha una part de tu que estàs posant al fons – en aquest fons de ciment -,  i que algun dia sortirà. Hi ha un moment en què la Texel Textor (A. Strates) li diu al personatge de Jeremiasz Angust (T. Kot), “si segueixes essent tant políticament correcte et portarà problemes.” I això és precisament la pel·lícula. És el no acceptar que tens un monstre dins teu.”

‘Cosmètica de l’enemic’ s’estrena únicament en streaming per Filmin i FilminCAT i no en sales de cinema. Com has viscut aquests contratemps?
“Hem tingut quatre o cinc mesos per pair-ho. Si m’ho preguntessis dues setmanes abans del Festival de Sitges, et diria que estava trist del panorama que veia, per la nostre pel·lícula i pel cinema en general. En el segon cap de setmana de Festival, la meva sensació és que no anava a veure mai més la meva pel·lícula en una pantalla de cinema. I tot el que ha passat aquesta setmana – tancament de cinemes – són més símptomes d’un fet que no havia de passar aquest any. El que ha fet la pandèmia ha estat accelerar aquest procés. I estem en el futur. I el futur és que les plataformes son la manera en la qual, per primera vegada a la història, tu pots tenir a la teva llar, tot el coneixement i tot el fet audiovisual.”

I el tema de les vendes internacionals també deu haver quedat tocat ja que molts països europeus tenen els cinemes tancats, no?
“Molt fotut. No sols a Europa, als Estats Units, a la costa californiana, no ha tornat ningú mai més a treballar des del març de l’any passat. Estem en la situació que estem i no és la somniada, ni de bon tros. Però, és veritat, ja sigui perquè som humans, pel que sigui, doncs ara mateix estic feliç, de veritat. Perquè hi ha un moment en què entens que la pel·lícula no sols no es veurà en els cinemes, sinó que no es veurà. Perquè hi ha un embut de les plataformes. Si aquest any hi havia unes cent pel·lícules espanyoles per estrenar, on estan? La majoria no estan a les plataformes.“

Havia llegit que tenies un projecte americà entre mans, ‘Love is a Gun’. Estàs treballant en això o estàs ficat en una altre cosa?
‘Ara mateix estic rodant una sèrie per Netflix que es diu ‘Alma’, amb Sergio G. Sánchez, una sèrie fantàstic, de terror adolescent. I sí, tinc una pel·lícula pendent als Estats Units que es diu ‘Love is Gun’, però és un d’aquests projectes que ja veurem què passa. No tinc molt bones sensacions, essent honest, eh. ‘Love is a Gun’ és una pel·lícula basada en el mite de Bonnie and Clyde i que és molt interessant, la veritat, porto treballant en ella un parell d’anys.”

Enmig d’aquesta situació dramàtica podríem dir que les plataformes són una mica el salvavides de la gent del cinema, no trobes?
“Si. A més, hi ha una bombolla important perquè a l’Estat, ara mateix, és un territori estratègic molt important per a les plataformes. Estan invertint molt fort per veure qui solidifica les seves arrels i qui es queda amb aquest territori i qui queda desplaçat. En aquest moment, Amazon, Netflix o Movistar estan lluitant molt fort per veure on queden cada una d’elles.”

Joan Millaret