La prova que el procés està trasbalsant la història fins al moll de l’os és que els jutges, que durant anys i pans han estat setze i menjaven fetge d’un penjat, ara són trenta-tres i estan a favor de la consulta. I no és del tot una boutade. Si els refranys, dites i frases fetes s’estan esfumant a marxes forçades del nostre repertori lèxic és per diversos motius, un dels quals és la globalització de la informació. Amb la política al capdavant.

Atès que el jutge és l’encarregat d’impartir justícia, semblaria pertinent relacionar-los etimològicament. Però no. La segona prové de l’adjectiu just, que al seu torn ve de jus, juris, ‘dret’, mentre que el primer és la versió catalana de judex, judicis (res a veure, per cert, amb el malfamat Judes, d’origen hebreu).

És probable que la nostra sigui l’època històrica més familiaritzada amb el vocabulari derivat de jutge: jutjar, judicatura, judiciari, perjudici i prejudici (els dos quasi bessons eternament confosos)… Però de tots, el més universal és precisament el més antic, judici, tant pel sentit litúrgic (el dia del judici final) com pel moral de ‘seny o enteniment’. “És un home amb molt de judici”, dóna el diccionari com a exemple, i a ningú se li acut pensar que es tracti de cap multirreincident que visita els jutjats cada dos per tres. De fet, veïns com els castellans o els italians designen “del juicio” / “del giudizio” allò que per nosaltres és el queixal del seny.

Però encara hi ha una altra branqueta de derivats que resulta més il·luminadora. Judicar és un sinònim culte de jutjar, tan culte i poc usat que fins hi ha qui es pensa que és incorrecte. Doncs bé, a finals del segle XVII va generar un fill que tres segles més tard s’ha fet tristament famós: adjudicar. Els últims anys, els de la corrupció generalitzada, adjudicacions il·legals d’obres i comissions pagades pels adjudicataris han empastifat el lèxic de la justícia amb l’ombra pudenta de la política entesa com a negoci privat. Per això ara no sembla tan estrany aquest moviment de tornada. Que uns quants jutges es manifestin públicament a favor d’un moviment de natura política es pot llegir com una manera de netejar la màcula. Perquè és veritat que ja n’hem vistes de tants colors que no ens estranya res, i com a ciutadans desencantats sabem que no hem pas d’esperar imparcialitat absoluta i equanimitat per part de tots els membres de la magistratura. Ara, abans no arribin a les cotes de depravació i misèria moral que han demostrat segons quins càrrecs electes, els queda molt de tros d’embrutar-se.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada