El guionista de ràdio i televisió Josep Maria Bunyol acaba de publicar el seu primer llibre, ‘Jo també veia Bola de Drac’ (Ara Llibres, 2016), una ruta per la nostàlgia catalana des de finals dels 70 fins a inicis dels 90. Aquesta obra recorda sèries de dibuixos i programes de ràdio i televisió molts populars en el seu moment.

Com et va arribar l’aposta per escriure aquest teu primer llibre?
El llibre va ser un encàrrec de l’editorial, Ara Llibres. L’any passat es van commemorar 25 anys de l’estrena de “Bola de drac” a Catalunya i els semblava un bon moment per publicar un llibre que tractés la nostàlgia catalana de la mateixa manera que s’ha fet amb èxit en altres llibres amb referents de tot l’Estat.

Per això has destacat en el títol el nom d’aquesta sèrie tan popular?
Sí. De tots els programes de ràdio i televisió, discos, obres de teatre o llibres que apareixen evocats, “Bola de drac” és un dels que funciona per a diverses generacions per igual. En el moment de la seva estrena va ser un autèntic fenomen sociològic, i en aquest cas dir això no és cap exageració: nens trucant a TV3 perquè compressin més capítols, compra i venda de fotocòpies del còmic… Tot i que ja s’havien vist altres sèries japoneses, de “Mazinger Z” a “El capità Harlock” o “El doctor Slump”, “Bola de drac” va suposar un punt i a part. Tot i així, en Son Goku només ocupa unes sis pàgines d’un llibre que en té 333. No vull enganyar els fans de la sèrie ni espantar els que no la veien! De fet, per la meva edat, he tirat molt més enrere, sobretot cap als anys 80.

Quines emocions t’han acompanyat per fer una tria tan heterogènia?
La llista inicial de referents no és només meva, ha estat feta després de consultar amb amics i companys de generació. No tots els referents evocats els vaig viure amb la mateixa intensitat. Evidentment, l’emoció dominant ha estat la nostàlgia, tot i que nosaltres proposem un neologisme a l’estil anglo-saxó: la “nostra nostàlgia” és la “nostràlgia”. Tot i així, al llibre deixem clar que la nostàlgia és una trampa, un mirall que deforma els records, i per tant també ens hi hem enfrontat amb moltes dosis d’ironia. Sense ser un llibre d’humor, busca provocar un somriure constant en qui s’hi apropi.

A més, l’has escrit des d’una perspectiva catalana.
Aquest era l’objectiu. Al llibre hi ha molts referents, infantils com l'”Oliana Molls”, “El zoo d’en Pitus” o “Matraca, no!”, però també adults, com “L’escurçó negre”, “Els joves”, “Filiprim” o el “Vostè jutja”, que ens són propers a aquells que vam créixer a Catalunya. Amb la transició els nous mitjans de comunicació en català, com Ràdio 4 o TV3, van començar a crear tot un univers propi. “Magnum” és història de la televisió a tot el món, però si els en parles a Madrid no provoca els mateixos sospirs que a Catalunya. També parlem de la música i l’esport català d’aquells anys. I a banda del que vèiem també recordem el que vivíem: excursions escolars a la Danone, salons de la infància i parcs de nadal de diverses poblacions, les visites anuals d’algun gran circ mundial o universal…

Aquest món de fantasia ha estat clau per a la teva professió de guionista?
Crec que tothom que es dedica a l’escriptura, també els guionistes encara que no hagin publicat cap llibre, veu la ficció com un refugi. Al final, tot el que hem absorbit en sèries de televisió, programes o novel·les ens marca i ens defineix. En el meu cas, com que a banda d’entrevistes o temes d’actualitat també m’ha tocat escriure gags d’humor en programes com el “Versió Rac1” o “El suplement”, m’he dedicat bastant a fabular.

A quin tipus de lector vols arribar principalment?
A qualsevol persona que hagi crescut a Catalunya entre finals dels 70 i principis dels 90, més o menys fins als Jocs Olímpics. Si recordeu el Cobi, esteu en la franja d’edat ideal. Podríem dir que ens adrecem a la memòria dels qui ara estan entre els 30 i els 45, tot i que com que hi ha molts referents adults, les persones de més edat també s’hi veuran reflectides.

Com han acollit l’obra els teus primers lectors?
Estem contents de la rebuda i d’haver pogut fer una segona edició. Pels comentaris que m’han fet, els lectors agraeixen poder evocar la seva infància en un to irònic i una mica desmitificador. En molts casos, els ha revifat records que tenien absolutament oblidats. La simple menció d’un títol o la lletra d’una sintonia és suficient per obrir un calaix de la memòria aparentment tancat. Em va agradar molt la definició que en va fer el Quim Masferrer, amb qui treballo a “El foraster” i que em va fer la presentació a Barcelona: el llibre es podria haver dit “Osti, tu!”, perquè aquesta és l’exclamació que deixava anar a cada pàgina.

Tens reservat algun nou projecte nostàlgic per a partir dels 90?
Al llibre ens quedem molt a l’inici dels 90 i sens dubte es podria prosseguir. De tota manera, no tenim pensat reprendre’l ni em vull convertir en un expert en “nostràlgia”. Tot i que per la meva vinculació professional a parlar de cinema i de sèries als mitjans, segur que tornaré a parlar de pel·lícules i referents televisius d’una manera o altra.

Per Entrevista: Ramon Texidó | Foto: Cedides / AMIC