Jordi Cebolla: “Les cançons populars influenciaven la música de capella”

jordi-cebolla

Jordi Cebolla (flabiol i tamborí), Jordi Farrando (tarota) i Robert Vidal (sac de gemecs) formen Quartana, una cobla de tres quartans que ha decidit rescatar les melodies que es sentien a Lleida a principis del segle XVIII. Els dos espectacles que tenen en marxa, El setge de Lleida 1707 i Imperials Cathalanas, repassen les cançons que podien escoltar-se durant la Guerra de Successió en les Terres de Ponent.

Cito en Jordi Cebolla en un bar de Gràcia perquè m’expliqui què va motivar-lo a tirar endavant una iniciativa tant singular. El to de les seves respostes és afable, planer, didàctic, aconsegueix inspirar tendresa envers Quartana. Acabo l’entrevista amb el convenciment que la música popular no només estava circumscrita a les cerimònies festives, sinó en el conjunt de la vida quotidiana de les persones, i fins i tot en les composicions que interpretaven els músics de capella.

Com definiries Quartana?
Quartana va néixer amb la intenció de complir una funció museística a les Terres de Ponent. Som una cobla de tres quartans que realitza recerca sobre les peces musicals que es tocaven en les terres lleidatanes. Ens agrada interpretar-los per fer-ne difusió i apropar-les a la gent. Per això incorporem al nostre repertori totes les troballes.

Sovint sou presentats com a cobla de tres quartans i altres vegades com a grup musical. Com us sentiu més còmodes: acompanyant les cercaviles o seguicis populars, o bé en el format de concert?
La música de carrer té una funcionalitat molt concreta. Nosaltres preferim les situacions més estàtiques. En format concert, és més fàcil contextualitzar la nostra música i afegir actors que representin papers relacionats a les peces que toquem. Pensem que la transmissió patrimonial de la música no ha de ser una experiència merament estètica. Coneixent els orígens i els contextos on s’interpretaven les peces que nosaltres recuperem, les persones poden entendre millor les pròpies peces. L’espectacle Imperials Cathalanas segueix aquesta idea: fer un repàs de les marxes que es podrien haver sentit seguint els exercits que lluitaven a Lleida durant la Guerra de Successió.

L’elaboració del llibre “Firam, Firam!” va exigir una intensa tasca documental. M’imagino que buscar música popular, cantada originàriament lluny dels cercles de poder, fou una tasca àrdua…
Podem agrair la col·laboració de moltes persones que es mouen com peixos en l’aigua en l’àmbit arxivístic. Lamentablement, durant els segles XIX i XX, la Seu Vella de Lleida ha estat utilitzada com a caserna militar i fins i tot com a camp de concentració. L’arxiu ha anat desapareixent fins a convertir-se pràcticament en inexistent. S’han perdut moltíssims documents que segur que ens serien d’una gran ajuda per conèixer i entendre la música que els lleidatans cantaven a principis del segle XVIII.

El descobriment del manuscrit Manifestación de relevantes aplausos de la música fou un pas endavant pel grup Quartana.
Efectivament. Vam conèixer aquest manuscrit gràcies a l’Associació de Miquelets de Catalunya, que ens va dir que es trobava custodiat a la Biblioteca de Catalunya. Fins llavors, en la recerca que havíem fet de músiques relacionades amb la Guerra de Successió, només havíem trobat composicions del bàndol filipista, com ara la Cantate sur la prise de Lérida, obra del músic de la capella de Versailles Jean Baptiste Stuck “Batistin”.
Mitjançant la Manifestación, vam poder accedir també a composicions del bàndol austriacista. Se suposa que les composicions van escrites per un mestre de dansa, molt probablement barceloní, entre 1700 i 1750. Es tracta d’un immens repertori de dansa. Per fer-vos una idea del seu volum, només diré que registra més de 300 minuets. Nosaltres en vam recollir cinc marxes militars: la Marxa de las Guardias Imperials Cathalanas, la Marxa Inglesa, la Marxa de Guardias Espanyolas, la Marxa del regiment del Macauliff i la marxa del regiment del Marqués de Poal, que hem batejat com a Marxa del Regiment dels Cuirassers de Sant Jaume.

No deu ser senzill interpretar cançons de carrer en format concert, sobretot quan et separa una distància de 300 anys vers la partitura. Com vas afrontar el procés d’arranjament de les partitures?
L’arranjament de les cançons és una peça clau en el procés de difusió. Quan decideixes publicitar cançons compostes fa 300 anys, tens dues opcions. O bé fer un treball historiogràfic i intentar imaginar quins serien els arranjaments musicals originals, o bé adaptar les partitures a l’orella del públic del segle XXI. Vaig pensar que la segona opció seria més efectiva per complir l’objectiu que em proposava: propagar les peces. Les cançons del Manifestación foren particularment difícils d’adaptar, perquè només hi figurava la melodia.

Una dificultat afegida deu ser l’ús d’instruments que el públic generalista ignorem…
Certament, a vegades també hem de fer una funció didàctica i presentar els instruments que toquem. Però no crec que aquest sigui el principal obstacle. El veritable entrebanc respon a causes més profundes. A finals del segle XVII, l’estil i l’estètica musical era molt propera al Renaixement. Cent anys més tard, les influències centreeuropees són molt més potents. Els arranjaments segueixen pensats per les cobles de tres quartans, però l’estètica musical ja és completament distinta. Des de Quartana, estem investigant com influencià aquest canvi estilístic en les composicions de caràcter popular.

La recerca de partitures us ha permès conèixer quin rol jugava la música en la Lleida de principis del segle XVIII?
Evidentment, la música tenia una important funció litúrgica i festiva. Contràriament al què molta gent pensa, no només la música de capella, de caire elitista, influenciava les peces de caràcter popular. Aquest procés també es va viure inversament. Nosaltres en som un exemple. Malgrat que només interpretem una cançó que tingui una autoria coneguda, totes les peces foren considerades prou importants per a ser registrades. Ignorem quines cançons interpretaven els ministrils quan cantaven fora de l’església. Probablement podien ajudar en la creació d’imaginaris comuns, bastits en música culta, però pensats per les classes populars.

Com a grup, ens hem centrat a investigar el pòsit que les tropes estrangeres van deixar en la musicalitat catalana. Malgrat això, penso que la música devia inundava tota la vida quotidiana de la gent del XVII: treballant, en les tasques quotidianes, en la criança dels fills… Segur que totes les etapes vitals anaven acompanyades per cants i ritmes de caire popular.

Creus que la proposta de Quartana pot trobar continuïtat en altres indrets de Catalunya?
Crec que hi ha molta gent que està treballant i treballant molt bé. Tenim referents envejables per qualsevol àmbit cultural, com ara l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, recollit just abans que la ràdio eliminés tota aquesta riquesa musical del país. Artur Blasco ha escrit A peu pels camins del cançoner, un altra obra mestra. Quartana és l’últim graó d’aquesta cadena. Nosaltres no recollim el patrimonial oral dispersat arreu del país, ni busquem en documentació que no hagi estat referenciada. Senzillament ens dediquem a interpretar la documentació que ja ha estat trobada. Una tasca menys laboriosa, però imprescindible perquè el patrimoni musical segueixi ben viu.

Projectes de futur: què està preparant-nos Quartana?
Actualment estem virant cap a períodes més arcaics. Intentem entendre el llenguatge musical dels segles XVI i XVII. Paral·lelament, en col·laboració amb l’Associació de Miquelets de Catalunya, volem seguir recuperant les cançons de caire musicals. Lamentablement, ja sabem que la història sempre l’escriuen els vencedors, i les tropes perdedores veuen perdut el seu llegat. Per nosaltres, que ens interessen molt més les peces del bàndol austriacista, és un petit problema.

Guillem Carreras

TOTES LES NOTÍCIES