Quan el Joan Turu va obrir els ulls al món ja es va adonar que les coses no rutllaven del tot bé… Tan petit i tan espavilat!, però això no el va frenar ni el va ensopir. Al contrari, aquest entusiasta de 38 anys s’ha dedicat a canviar el món amb les seves il·lustracions, les quals tenen una molt bona acollida, no només a casa nostra sinó també en l’àmbit internacional. Rebel·lió a l’escola o Quan perdem la por són només alguns dels títols dels seus llibres que han estat traduïts a l’anglès i portuguès. L’entrevistem amb motiu de la seva darrera obra Els homes plorem , però, en realitat, passem una estona al seu bonic taller de Sallent parlant de la vida, les relacions, els fills, l’educació i la societat.

Sempre t’han acompanyat un llapis i una capsa de colors per transmetre al món la manera com t’agradaria que anessin les coses. Te n’has sortit?
Ara estic en un procés de mirar molt cap endins. Considero que hi ha una part de l’esquerra que entén i veu molt necessari el canvi social i focalitza molt en desgranar com és la societat. En part hi estic d’acord, però també és cert que he conviscut amb persones de moviments socials que miren molt cap enfora, per canviar la part de fora i prou. Ara vull buscar l’equilibri: canviar coses externes, sí, però també vull mirar endins i saber quantes coses he de canviar jo. És molt fàcil demanar a fora que canviïn les coses, però és més difícil fer-ho un mateix. Jo sempre em pregunto: d’on em ve aquesta responsabilitat social?

Creus que l’educació actual és efectiva?
Crec que una part de l’educació ve de la comunicació. Els mitjans de comunicació han d’informar perquè si un no sap que està passant alguna cosa, si no es visibilitza un fet, difícilment el podré canviar. Sempre penso: on puc invertir la meva energia perquè doni el màxim de fruits possible? Crec que ens hem de focalitzar en la infància. L’educació en els primers set anys ens marca de per vida. Podem ser-ne més o menys conscients, però les percepcions de la vida, l’autoestima, etc. venen d’aquí. Per això hem de protegir aquesta etapa i hem de vetllar per ella. Estic convençut que si hagués viscut una altra infància seria molt diferent. I per trobar la part positiva: moltes coses del que soc avui, venen de la infància. Per exemple, vinc de l’esplai, i del compromís social que em va deixar aquesta organització.

Creus que l’educació emocional s’està tractant a les escoles?
No tinc capacitat per parlar-ne. Sé que hi ha una part de l’educació emocional que, com a mínim, sona més. Però crec que som una societat que viu bastant de cara a la galeria. A vegades, a la que rasques una mica veus que no hi ha res. Passa amb els mètodes educatius de les escoles: encara costa el canvi. Però també és certa una cosa: a vegades carreguem tot el pes de l’educació a l’escola.

Tornant a l’actualitat. Hi ha 56 conflictes bèl·lics actius al món com podem mostrar als infants valors de pau tal com estan les coses?
Ho lligo amb dos temes: d’una banda, la hipocresia de “celebrem el dia escolar de la pau”… amb els casos d’assetjament que hi ha als centres educatius. Treballen un dia la pau i ja s’ha acabat. Moltes vegades, ens fiquem la samarreta un dia i ja ens quedem tranquils, però has de pensar que això no només es tracta d’un dia. És molt fàcil demanar la pau a Ucraïna i que difícil és, com a professor, o com a pare o com a parella, no estar en guerra. És precisament aquí on puc fer alguna cosa.

Els infants necessiten exemples.
Per això jo no promouré mai la violència, però entenc que, a vegades, sigui necessari un cop de puny sobre la taula. Des de la meva posició de privilegiat és molt fàcil dir que la violència no és el camí. Clar, ho dic tenint un plat a taula cada dia. Però jo no li diré a algú que té un conflicte, per exemple, al Kurdistan o a on sigui, que no agafi les armes. La violència no és un camí que promouré, però tampoc el jutjaré. Profundament, crec que el canvi social ha de venir a través de la pau.

Parlant de canvis. Creus que és utòpic pensar que ens en podem sortir sense els diners? Formem part del sistema, que és un sistema capitalista. Arcadi Oliveres deia que tots podíem caure en contradiccions amb aquest tema, perquè tenim els diners en una banca que inverteix en armes, però podem intentar minimitzar les contradiccions a través de les nostres accions.
Crec que el món és molt complex. Jo et puc dir: jo menjo ecològic. Molt bé. Però, si tothom mengés aquest tipus de menjar seria insostenible. Per tant, és tot molt complicat, i la nostra ment necessita simplificar-ho per quedar-se tranquil. Jo visc amb moltes contradiccions. Totes les accions tenen moltes implicacions.

Parlem ara del teu llibre Els homes plorem. Al protagonista de la història no li va bé quan intenta ser algú diferent al que ell és realment. Creus que estem ensenyant això als infants? A no ser ells? Els anem capant? Els anem passant filtres perquè encaixin a la societat? Precisament, el protagonista entra en contradicció quan no és ell mateix.
Fem entrar en contradicció als infants dient-los que siguin ells mateixos, però la societat no premia, precisament, aquest fet. Et poso un exemple: conec una família amb un infant que té l’expressió de gènere de noia. La família ha optat per dir-li: aquest jersei millor no te’l posis. Ho fan per protegir la criatura. Clar, no soc ningú per jutjar aquesta família, però és el que fem tots. El meu fill va amb cueta i clips a la llar d’infants, allà encara no ha viscut cap situació complicada. Si l’expressió de gènere del meu fill és femenina o li agrada anar amb brilli-brill, jo li faré suport. Tanmateix crec que és millor explicar-li què pot trobar fora de casa: vius en una societat en la qual no se’t permetrà sortir de la norma de ser nena o nen. I si ho fas, pillaràs.

Per a quina edat és el teu llibre?
Jo crec que no té edat concreta. Recordo llegir el Petit Príncep de petit i no entendre res, tanmateix em van encantar. La majoria d’aquests llibres estan a la secció infantil i a mi m’encanten! I tinc 38 anys. (riu)

Estàs content amb el teu dia a dia? Tens algun projecte que ens puguis detallar?
Estic en un moment dolç i molt gratificant, i intento prendre consciència de la responsabilitat que tinc, tot i que tampoc no m’agrada massa aquesta paraula! És molta pressió i si reviso tant el que faig, llavors perdo espontaneïtat. M’ha passat amb molts grups de música: considero que el millor àlbum és el primer. Comencen frescos i després es professionalitzen i perden l’essència. Jo intento no perdre l’essència. El procés creatiu és molt curiós: quan em ve una frase o un missatge molt de dins, hòstia, allò arriba. Encara que el miri i pensi: quina brossa de dibuix! Però a la gent li arriba. En canvi, un que estigui pensat i repensat… allò pesa tant, que no arriba a la gent.

Com és el procés creatiu?
Per mi l’espontaneïtat és la clau. Tot i que també s’ha de buscar equilibri. M’agradaria fer coses que les mirés d’aquí a deu anys i pogués estar content, perquè de vegades faig coses que… (riu). La meva autoestima com a creador és justeta. Ara que diversos països m’han comprat drets d’autor, ha estat un subidón perquè, que una editorial d’aquí confiï en mi, és més fàcil, quan tens determinat nombre de seguidors. Llavors no sé si compten amb mi perquè el que faig els agrada o perquè tinc determinat nombre de seguidors, i ja els surten els números. Però si una editorial de Lisboa o Grècia compren els drets d’un llibre meu, vol dir que allà el que té el pes és el llibre i no el nombre de seguidors que jo pugui tenir.

Per Social.cat