Fa poc en un bar de la ciutat on visc, Andorra la Vella, se’m va acostar un desconegut que després de preguntar-me l’hora em va assegurar -visiblement alcoholitzat- que la vida no tenia sentit i que volia deixar aquest món. Va començar a explicar-me, i ho repeteixo que no el coneixia, un reguitzell de penes d’una manera molt incoherent. Pel que vaig entendre i em va explicar un conegut que l’havia tractat havia tingut un negoci però s’havia enfonsat i no ho havia superat. Enyorava quan era un petit empresari, algú de la part més aviat alta. I curiosament qui m’ho va explicar és un home d’uns 30 anys que no té feina i pot ser desallotjat del seu pis. Em diu que la vida, ara, per ell és un infern. El seu cap, afegeix, és un autèntic infern. Què li vaig respondre? Doncs res, perquè ja no sé què dir en aquests casos. De fet, considero que el cap de la majoria de nosaltres és un infern que ens el llaurem nosaltres solets. Podem dir que venim determinats per l’ambient, pel passat, però estem tant obcecats pels nostres fantasmes que ens dominem que no veiem el que hi ha és. I que sovint és més simple. Molt més simple.
 
Què va empènyer a aquell empresari que havia perdut el negoci a intentar suïcidar-se? L’orgull, la por a no ser el d’abans, a no recuperar el nivell al qual s’havia acostumat? Però va sobreviure i ara té una vida digna. No sé si feliç però digna. Què fa que tot i saber les respostes a les preguntes que ens planteja la vida acostumem a fer tot el contrari? Doncs molt simple: estem dominats per les nostres emocions i de vegades aquestes ens juguen males passades. I oblidem que l’èxit econòmic està bé i que l’èxit sentimental també però que és molt millor mirar-se al mirall i cuidar el nostre jardí interior. Fer que floreixin, en la mesura del possible, tants bons sentiments com sigui possible i tanta alegria com sigui possible. I quan l’amargor ens venci, intentar somriure. Fa molt poc vaig tenir un desengany sentimental que em va obcecar, però aquest cop les pors i el rebuig a l’altre persona van durar poc. Em vaig adonar que no era l’enemic, tant sols una oportunitat i que hi haurà altres. En aquest àmbit i altres i que potser el paradís que pensava que em portaria mai va existir. I dit això em vaig adonar del miratge i vaig veure la persona real, amb les seves pors i febleses, com jo, com tothom. I quan veus el món més tal com és, en el fons, més frueixes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada