Jim Jarmusch, paladí del cinema independent nord-americà i membre d’honor del selecte club del Festival de Cannes, que va competir tan sols fa dos edicions amb “Sólo los amantes sobreviven”, doncs enguany participa per partida doble en el certamen francès. El veurem fora de competició amb un film en format biopic sobre el grup de rock dels setanta Stooges “Gimme Danger” i ara l’hem pogut gaudir amb entusiasme amb el seu film a competició “Paterson”. La seva trama gira al voltant d’un conductor de bus de nom Paterson ( Adam Driver), títol del film i, a més, títol que respon també al nom de la ciutat, Paterson, New Jersey, que conviu feliçment amb Laura (Golshifteh Farahani).

Paterson mena una vida rutinària, treballant tot el dia, aprofitant el temps lliure per escriure poesia en una ciutat de poetes com Allan Ginsberg o William Carlos Williams, o després prendre’s cada dia una cervesa en el bar de la cantonada. Sembla un personatge gris i tristoi però alhora resulta encisador i commovedor per la seva bonhomia, comprensió, romanticisme o atenció. I el somriure o la rialla que llueix quan segueix les converses dels passatgers del seu autobús, en el bar o a casa seva el fa senzillament un personatge adorable i meravellós.

En aquest film de gent simple, al costat de Paterson, trobem la seva companya, sempre desbordant, entusiasta, carinyosa, il·lusa i ingènua, que es dedica a pintar les cortines de casa seva amb formes geomètriques en blanc i negre mentre desenvolupa la seva passió per la rebosteria decorada també amb el mateix motiu que els colors i les figures de les cortines somniant obrir el seu propi negoci.

La pel·lícula està explicada en forma de dietari que s’inicia successivament durant vuit dies consecutius amb una preciosa escena del dolç despertar d’ambdós en el seu llit. Moments transaccionals, entre la vigília i el somni, absolutament radiants, quasi impossibles, irreals, com una sublimació de l’amor en parella. En sintonia d’altre banda amb el bon caràcter de Paterson, inassequible al desencís, incapaç d’enfadar-se.

Però alguna cosa no acaba de funcionar i tot desprèn una sensació torbadora i inquietant malgrat aquesta pàtina d’alegria convivencial. La pulsió de Laura esdevé obsessiva, malaltissa, com el caprici d’esdevenir cantant country amb una guitarra arlequinada. O com la figura del simpàtic gos de la parella investit progressivament d’un caràcter malèvol, pèrfid, que gruny gelós quan la dona besa a Paterson, que fa la guitza diàriament a Paterson com després es comprova en un gag divertidíssim i que fins i tot destrueix el seu tresor íntim, el seu quadern de poemes.

Aquesta atmosfera enrarida es nodreix d’elements quasi fantàstics com l’aparició repetida de germans bessons de diferents edats, i que podria respondre a un dels somnis feliços d’ella sobre tenir fills bessons; o la reciprocitat fisonòmica i potser alguna cosa més que s’estableix entre ella i la dona guepard del film fantàstic i de terror en blanc i negre “La isla de las almas perdidas” que la parella van a veure al cinema.

Preval una sensació de film misteriós, de sentit completament elusiu, inabastable del tot, i alhora dotat d’un caràcter hipnòtic, fascinant, magnètic, que subsumeix a l’espectador en el desconcert absolut. Un espectador atret per les seves imatges extraordinàriament gràcils, flotants o etèries però alhora plenament estranyat davant d’aquesta comèdia trista, d’aquest melodrama divertit, d’aquest retrat de la quotidianitat travessat per un enigma inescrutable.