Portem quasi un mes de la nova estació i estic segur que molts de vosaltres encara no l’heu incorporada a taula. Probablement hagueu tret de les capses de l’armari la roba que abans es qualificava com d’entretemps i hagueu adaptat els vostres bioritmes al nou horari que ens imposen –diuen- per estalviar energia. Però deixeu-me que us pregunti si heu portat la primavera a la taula.

Perquè a força de pèsols congelats, amanides de favetes baby envasades en llauna o pot de vidre, i verdures migratòries provinents de països ignots, estem perdent el plaer d’agafar un quilo de pèsols primerencs acabats de collir, desgranar-los a mà mentre posem al foc un cassó amb aigua una mica salada, fer-los bullir arravatadament en ella durant uns minuts més aviat escassos, escórrer-los en un tres i no res, amanir-los amb un raig generós d’oli d’oliva verge extra, batejar-los amb un polsim de sal i menjar-los sense esperar que es refredin.

Una forma com qualsevol altra de celebrar a la cuina –si m’apureu, a tall d’aperitiu- l’arribada de la primavera i, per tant, la inauguració de la temporada del bon temps i de les verdures i fruites de casa nostra. Una temporada que hauríem de respectar i potenciar com poques si creiem que la nostra alimentació és la base de la nostra felicitat.

Perquè res pot tenir tantes vitamines com una fruita collida en el seu punt just de maduresa o una verdura que no hagi de passar hores i dies anant de cambra frigorífica en cambra frigorífica. I si això ens obliga a canviar un pèl els nostres hàbits, si ens suposa passar pel mercat o la botiga un parell o tres de cops a la setmana, donem-ho per ben invertit. Que el plaer del pèsol o la faveta tèbia i un punt grenyal esclatant sota la pressió de les dents, és un dels pocs que ens pot reconciliar amb la cuina de la nostra infantesa. I que pot generar, en les futures generacions de gourmands, els records necessaris per fer cada any el ritual de primavera que, amb independència del fred o la calor, certifiqui l’arribada del bon temps.