El pilot de raids d’Oliana Isidre Esteve ha estat aquest vespre l’encarregat de llegir el pregó de la Festa Major de la Seu d’Urgell 2013 des del balcó de l’Ajuntament urgellenc. Esteve, acompanyat per l’alcalde de la Seu, Albert Batalla, i la regidora de Festes i Tradicions, Meritxell Planes, ha fet un repàs de la seva vida que a través de valors com la motivació i l’esforç l’han portat a superar situacions adverses que s’ha trobat al llarg de la seva experiència esportiva i vital. El pilot de raids ha volgut fer arribar als urgellencs i urgellenques que s’han congregat a la plaça dels Oms d’un missatge positiu per encarar les dificultats tant a nivell personal com a col•lectiu.

Isidre Esteve ha iniciat el seu pregó tot remarcant que “per a mi és tot un orgull i una responsabilitat fer aquest aquest pregó, moltes gràcies per pensar en mi”. El pilot ha seguit explicant al públic que s’ha donat cita a la plaça dels Oms per escoltar el seu pregó els seus lligams personals i sentimentals que l’uneixen amb la capital de l’Alt Urgell.

Esteve ha recordat com es va iniciar en el món de la competició de les motos i que gràcies a un “primer fracàs” en un campionat del món va optar per canviar d’orientació la seva carrera motorística per passar a disputar el Dakar, prova on va aconseguir tants èxits esportius damunt d’una moto.

Isidre Esteve ha desitjat a tots els urgellencs i urgellenques que la Festa Major “us serveixi per carregar-vos d’energia i d’actitud positiva per tal d’afrontar tot el què esdevingui”.

Per la seva part, l’alcalde de la Seu d’Urgell, Albert Batalla, ha agraït la feina que porten a terme moltes persones per tal que la Festa Major sigui un èxit. Batalla ha volgut destacar públicament els tres dels fets més rellevants d’aquesta Festa Major com són el vintè aniversari de la Colla de Diables de l’Alt Urgell; el 70è aniversari dels gegants “vells” de la Seu, l’Abd-al Rahman i la Constança; i el naixement de la Coordinadora de Casetes.

 

TEXT ÍNTEGRE DEL PREGÓ D’ISIDRE ESTEVE

“Bona nit Alcalde, autoritats, urgellenques, urgellencs i a tots els que us heu acostat avui a aquesta ciutat.

Per mi és tot un orgull i una responsabilitat fer aquest pregó, moltes gràcies per pensar en mi.

Normalment no faig gaire actes com aquest, penso que hi ha gent més preparada, però en el cas de la Seu d’Urgell, no m’hi podia negar, des de ben petit que aquesta ciutat i jo tenim un lligam.

Si em permeteu retrocediré en el temps per parlar-vos d’aquests lligams que us he comentat.

Vaig néixer ara fa 41 anys en l’Hospital d’aquesta ciutat i vaig créixer en el si d’una família humil als afores d’Oliana; de ben joves, tot just als 10 anys, tots els meus germans ja varen començar a treballar fora de casa, jo que era el més petit, encara anava a l’escola i havia de fer una bona caminada cada dia fins arribar-hi.

Recordo que un dia, tornant de l’escola vaig veure als meu amics com pujaven cap el bosc amb les seves bicicletes i com nen que era, en vaig voler una per poder anar amb ells. Vaig estar la resta del camí pensant un munt d’arguments per justificar el meu desig, sabedor que els meus pares eren molt estrictes i que a casa no teníem gaire recursos…

Quan vaig arribar a casa,miraculosament, el meu pare no va posar cap objecció, al contrari, però la condició era que me l’havia de guanyar, hauria de començar a treballar per allò que tant volia.

Segur que hi ha algú que encara recorda l’antiga Duana ubicada a pocs centenars de metres d’aquí i la quantitat de controls que la Guàrdia Civil posava al llarg de la carretera d’accés a Andorra, des de la mateixa Seu d’Urgell fins ben passat Ponts, quan estava de moda pujar a Andorra a comprar formatge de bola, xocolata, sucre i, és clar, alcohol i tabac.

Així que amb tot just 8 anys, em van buscar la primera feina, repartiria publicitat de l’hotel més important de la zona als controls de la Guàrdia Civil; a Palanca de Noves primer, desprès a la Duana de la Seu i més tard a l’encreuament del bell mig d’aquí la Seu, ben custodiat per un establiment de la Creu Roja al meu costat i al davant el Restaurant “Pifarré”.

Cada cap de setmana, durant tres anys, agafava l’Alzina Graells direcció la Seu, amb una motxilla plena de díptics publicitaris, un entrepà i 100 pessetes per les despeses del viatge i un refresc per acompanyar l’entrepà, el meu sou era el que quedava.

Aprofitant la cua de cotxes que el control provocava, jo anava repartint els díptics als conductors, a mig matí ja no els veia la cara i a última hora ja no els hi donava, els hi llençava cap a dins al cotxe per acabar-los més ràpid.

Feia una paradeta al migdia per dinar el meu entrepà i em comprava un refresc que en aquells moments era glòria, quan estava a Palanca de Noves al Restaurant “Els Roures” i a la Seu, al “Pifarré”,després a tornar a la feina.

De vegades, la Guàrdia Civil, que ja em coneixien, feia parar a algun cotxe de baixada perquè em portessin a casa, i pobres d’ells que no em deixessin sa i estalvi! d’aquesta manera m’estalviava els diners de la tornada.

A la meva mare, quan ho recordem a casa, li sap greu , però jo sempre li dic que va ser tota una lliçó i que gràcies a fer aquella feina per poder tenir la bicicleta que tant desitjava, la vaig valorar molt més quan per fi la vaig aconseguir. Quan les coses no són fàcils i has de treballar dur per aconseguir-les, la recompensa és molt més gratificant.

Ara això no ho proveu de fer amb els vostres fills!, podeu acabar al Jutjat per explotació infantil!!, aleshores era llei de vida.

A la nostra societat ens hem acostumat massa bé a tenir les coses fàcilment i ha tenir-ne moltes, això fa que deixem de valorar el quotidià i que només quan no ho tenim li donem el valor que té.

Anys més tard aquesta ciutat va tornar a formar part de la meva vida, aquest cop m’hi va portar el servei militar.

A casa ja teníem el Restaurant Cal Petit, allà hi treballàvem tota la família, tots els dies i a totes hores, i jo estava desitjant que arribés el moment de fer la “mili” per poder fugir un temps d’aquella feina tant dura, i, posats a demanar, que em toqués un destí el més lluny possible. I em va tocar a la Seu!

Però no us explicaré “batalletes de la mili”.

Va ser per aquells temps que vaig començar a prendrem seriosament la competició. Jo era un noi una mica esquifit i amb molt poca tècnica sobre la moto, però em vaig adonar que entrenant fort i treballant dur, podia millorar, i això a mi, no em feia mandra, era un regal.

I així vaig anar superant etapes i el “verí” de la competició em va anar envaint, com més treballava, millors resultats.

Va anar d’aquesta manera fins que va arribar el primer fracàs, vaig perdre un campionat del món per uns segons, als últims metres de la cursa, quan fa més mal…i per això ningú no m’havia preparat.

Quan vas guanyant curses tot és bonic, tens un munt de gent al teu voltant que t’aplaudeix i et fa copets a l’esquena, sents que l’esforç i el sacrifici han valgut la pena i et penses que sempre serà així.

Però arriba un dia en que no ho controles tot, en que alguna cosa falla, aleshores mires al teu voltant i no hi ha gairebé ningú, aquells que t’aplaudien i cridaven el teu nom han mirat d’anar trobant inexplicables excuses per anar desapareguen, penses que l’esforç no ha valgut la pena i t’enfonses.

El més fàcil es tornar cap a casa i amagar-te, però no és el més útil, aquesta actitud no et traurà del pou . A mi m’agradava anar amb moto i no em feien mandra els entrenaments durs, els viatges o les hores i hores sobre la moto, així que em vaig donar una altra oportunitat en una modalitat que s’acostava més a la meva forma d’afrontar la competició, el Dakar.

Va ser aquesta cursa la que més m’ha ensenyat, la que em va convertir en millor persona, la que em va fer veure la sort que tenim de viure aquí, en una societat on només donant-li a un interruptor tens llum o obrint una aixeta tens aigua corrent.

Aquesta cursa em va ensenyar el que suposa el treball en equip, la importància que té cadascun dels membres que el formen i la responsabilitat. Sense un bon equip, sense un bon grup de persones involucrades, és impossible guanyar.

No és tant diferent de les famílies o les empreses, si cadascú treballa de manera individual i per interessos propis, el resultat final és un desastre, si tots anem a l’una i sumem esforços, els objectius es poden assolir o acostar-t’hi al màxim.

És per això que es tan important mantenir a l’equip motivat i compacte, i saber compartir amb tots els bons moments, els dels triomfs, perquè tot ells en formen part. I també és molt important mantenir aquest esperit en els moments dels fracassos, quan les coses no van bé, saber gestionar aquests moments és molt més complicat, però molt més important.

Us explicaré una anècdota molt bona que em va passar en el meu últim Dakar en moto.

Jo corria per GAULOISES, feia equip amb en Cyril Després i dos pilots d’assistència ràpida, el David Casteau i Frans Werhoven.

Durant els primers dies de cursa, els meus companys van tenir molts problemes amb la caixa de canvis de les seves motos, es trencaven i quedava bloquejat, en ocasions en primera velocitat. Gràcies a que això els hi va passar en els últims kilòmetres de les especials, van poder arribar a final d’etapa sense perdre gaire temps i poder reparar el motor per al dia següent.

Passada la primera setmana de cursa, durant l’etapa que hi ha de descans, vam fer una reunió, pilots, mecànics, enginyers de fàbrica,… per valorar aquests problemes amb els motors, es va decidir canviar els canvis de totes les motos tret el de la meva, la única que no havia portat problemes.

La primera etapa de la segona part de la cursa era “etapa marató”, això vol dir que era una de les més llargues del raid, 620km, i no hi hauria assistència a la nit, a l’arribada no tindríem als mecànics, fisios o managers per ajudar-nos.

Quan encara no portàvem 200km d’especial, en Marc Coma i jo anàvem escapats de la resta de pilots, a la classificació general estàvem primer i segon separats per pocs minuts, el tercer ja el teníem a més de 45 minuts.

Recordo que ens controlàvem de reüll un a l’altre, sense córrer cap risc però sense baixar la velocitat. De sobte, la meva caixa de canvi es va trencar i la moto va quedar bloquejada en primera velocitat, no m’ho podia creure.

Vaig donar tot el gas que vaig poder en aquella desesperada situació, totes les llums del panell es van encendre, sentia l’olor d’oli cremat (puc recordar que tot i anar en primera velocitat la moto feia una punta de 70KM/h!), vaig haver de reduir la velocitat mentre veia com el meu rival s’allunyava, vaig plorar, primer de ràbia, després d’impotència i finalment de decepció, mentre veia la resta de companys acostar-se frenar per si necessitava ajuda i allunyar-se quan els feia el senyal d’OK, no els podia ni mirar a la cara.

Pel meu cap van passar totes les excuses possibles, buscava culpables per tot arreu, estava enfadat. Però mentre buscava una bona ombra on seure i esperar a que algú em vingués a buscar, vaig veure que al reduir la velocitat les llums i l’olor de l’oli cremat havien desaparegut, la moto, en primera marxa i a una velocitat de 50km/h, aguantava. Aleshores em vaig dir: i si ho intento?, i si provo de fer el que queda d’especial en aquestes condicions?. Recordo que vaig calcular els km que em restaven per acabar l’especial (420Km) i el tipus de terreny que m’esperava i vaig veure que en aquelles condicions, potser, podria arribar al final de l’especial. La paraula abandonar no m’ha agradat mai, així que vaig preferir intentar-ho que rendir-me.

I vaig arribar just entrant la nit, havia perdut més de 4 hores respecte el primer classificat. Vaig esperar a que arribés el camió d’assistència en cursa amb material per poder reparar la meva moto a les 4 de la matinada i a l’etapa següent tornava a estar a la sortida, en el lloc 80 de la general i esgotat, però pensant en fer-ho el millor possible per tots aquells que havien confiat en mi.

Al creuar l’arribada de l’especial, vaig veure com el mànager de l’equip venia cap a mi somrient, amb els braços oberts. Jo estranyat vaig mirar al meu voltant per si hi havia algú més, però no, em va abraçar a mi i em va felicitar, tot content em va dir, “gràcies Isidre!”, jo li vaig comentar que si s’havia perdut alguna cosa, que havia perdut tota possibilitat de guanyar el Dakar, que havia trencat la moto el dia anterior… ell em va contestar: “ho sé!, ho sé!, però pensa que amb la teva actitud hem demostrat al món que tenim la mecànica més dura de totes, 420km en primera velocitat pel desert, aquesta és la millor campanya de màrqueting possible!” i em va tornar a abraçar…

Per dins vaig pensar, ostres, si vaig estar a punt d’abandonar!!

De vegades, quan a nosaltres ens sembla que ja no hi ha escapatòria, que les coses no poden sortir pitjor, que s’ha acabat tot, aleshores, si som capaços de mirar la situació amb perspectiva, donar-nos un petit espai de temps per pensar o simplement escoltem als altres, li podem donar la volta i trobar una llum, una porta oberta, una possibilitat.

I aquesta lliçó l’he aplicat a la vida, perquè de situacions adverses n’hi ha a tot arreu, però no ens hem de deixar vèncer, n’hem d’aprendre.

És per això que també és molt important saber gaudir de les coses bones, perquè ens ajuden a ser més positius i ens donen forces per afrontar les adversitats, així que, espero que aquestes festes us serveixin per carregar-vos d’energia i d’actitud positiva per tal d’afrontar tot el què esdevingui”.

Us desitjo la millor Festa Major!!

Moltes gràcies.

Isidre Esteve

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada