Els dos interventors de la nostra vida han estat el del tren i el del banc. Del primer en diem revisor, més comprensible, mentre que del segon en sabem ben poc, perquè els tractes els fem amb els caixers o, si de cas, amb el director (de l’oficina).
    Ara, tanmateix, n’hi ha entrat un altre, en forma de ministre d’Hisenda. Comparteix dos elements bàsics amb els seus predecessors: amb el primer, el poder d’espantar-nos (en part per l’uniforme: el papu de l’Estat burocràtic sempre es presenta amb un vestit d’aquests d’uixer malcarat); i amb el segon, l’amenaçadora invisibilitat. No sabem on para, ni tan sols sabem gaire quina forma té; però ens ensumem que tard o d’hora ens la fotrà.
    Intervenir és mot d’etimologia fàcil: prefix més verb. De fet, el verb venir és un dels campions del diccionari (frega els 130 derivats!), i li encanta fer-se precedir d’un afix que en modeli el significat. En forma de participi es veu millor: avingut, advingut, benvingut, desavingut, malavingut, esdevingut, pervingut, revingut, reconvingut, sobrevingut, nouvingut, contravingut, convingut, previngut (idesprevingut) i, és clar, intervingut. Amb aquest verb, ja ho veieu, es pot dir de tot. Ara ens interessa el primer, perquè ens ajudarà a visualitzar la perfídia inherent a la intervenció. Avenir és l’evolució d’advenire, ‘arribar’ (i mare de dos mots molt recomanables, avinença iavinentesa) i la forma reflexiva avenir-se conjumina la idea de doble arribada: ens avenim perquè jo arribo a tu i tu arribes a mi i ens agradem. Es visualitza bé, oi? Amb aquesta imatge al cap resulta més entenedora l’oposició entre benvingut (un arriba i un altre l’acull) imalavinguts (dos arribem mútuament i no s’acullen). Així doncs, seguint la lògica de formació de mots, ‘inter-venció’ hauria de ser una mena d’avinença: dos o més que es vénen, s’arriben, l’un a l’altre o els uns als altres. No necessàriament amb concòrdia, però sí de manera mútua. Una acció no forçosament paral·lela però doble, vaja. I en canvi no. La particularitat de la intervenció és que sol ser unidireccional: del metge sobre el pacient, de l’exèrcit americà sobre Iraq, del porter davant del xut… Intervenir és un verb que contravé la seva pròpia natura (inter– significa ‘entre, mútuament’) per fer-se més sinònim d’irrompre que no pas d’interactuar. Segurament és per això, doncs, que ens espanta menys el revisor, que almenys dóna la cara, que no el fariseu de l’interventor.
[Avís per a correctors vocacionals: vindre i, per tant, intervindre, són variants formals de venir i intervenir acceptables en registres col·loquials].