El 18 de novembre de 2017 unes 60.000 persones van omplir els carrers del centre de València reclamant un finançament just. La foto pretenia ser històrica, donat que es van sumar molts representants de la societat civil, sindical i patronal, i va haver-hi gran consens entre els partits polítics (només el PP es va quedar en casa); no obstant això, no va tindre molt de ressò fora del territori valencià.
Durant els debats entre els presidenciables de les eleccions espanyoles, les xarxes socials cremaven al País Valencià esperant algun gest o bona voluntat sobre aquest assumpte (només ho van mencionar, i breument, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias en el segon round). Sabem que és una de les grans reivindicacions polítiques i empresarials, però el missatge no arriba a Madrid; o més bé, no arriben les solucions a València. Què passa al País Valencià amb el finançament? El reelegit president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, haurà d’afrontar el debat sobre el finançament valencià en aquesta legislatura que ara comença.
L’actual sistema és de 2009
Viatgem a l’arrel de la qüestió. L’actual sistema de finançament autonòmic va ser aprovat en 2009 pel govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero per reformar l’anterior, de 2002. Dit això, cal explicar les dues vies de finançament que tenen les autonomies.
Per una banda, tenim els tributs cedits totalment (impost de patrimoni, impost de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats) i els tributs cedits parcialment (el 50% de l’IRPF i l’IVA i el 58% dels impostos especials). Abans de 2009, les CCAA es quedaven menys: el 33% de l’IRPF, el 35% de l’IVA i el 40% dels impostos especials. De tots els diners que recapten, es queden el 25%, i el 75% restant, l’han de tornar a la caixa espanyola i l’Estat ho reparteix. Per altra banda, tenim els diners procedents d’eixa caixa, que es distribueixen segons queda estipulat en el sistema de finançament vigent.
El sistema de 2009 pretenia recollir les aspiracions aprovades als Estatuts d’Autonomia, reduir la disparitat en el nivell de recursos per habitant i ampliar-los. Aquest model, però, ha convertit el País Valencià en la comunitat pitjor finançada, com així ho demostren diferents estudis. Per què, si pretenia arreglar precisament les desigualtats territorials contemplant el pes poblacional?
Parlem amb Francisco Pérez, catedràtic de la Universitat de València i director d’investigació de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE). Explica que l’origen dels càlculs es remeten al moment en què es van descentralitzar les competències de l’Estat. Aleshores el govern espanyol va decidir transferir a cada autonomia la quantitat que gastava en cadascuna d’elles. “Era un procediment raonable si partim del fet que l’Estat centralitzat gastava el mateix a tot arreu. Però quan es van analitzar els resultats, es van trobar que l’Estat no feia el mateix en totes les autonomies: en algunes hi havia un desplegament més ampli que en altres. Al País Valencià, Illes Balears, Catalunya i Múrcia la presència de l’Estat era més baixa”, explica Pérez.
“Quan es va plantejar això, es van posar sobre la taula reformes amb criteris objectius de repartiment. La població era una variable fonamental. Però si reparteixes per població, uns han de guanyar molt més, perquè partien d’una base que no es corresponia al seu pes, i uns altres han de perdre perquè rebien més del que deurien. Això genera una resistència al canvi i una defensa de l’statu quo d’algunes autonomies que fa que acabe predominant el que es feia en el passat. És una discussió interminable que fa que el País Valencià continue a la cua”, lamenta l’investigador. Cal afegir que el sistema de finançament és quinquennal i per tant, l’actual està caducat des de 2014.
Molts informes diuen que el País Valencià és l’autonomia pitjor finançada
Un dels estudis que defensa que l’autonomia valenciana és la pitjor finançada és la liquidació de 2015 del sistema de finançament de les comunitats autònomes, elaborat per la fundació Estudios de Economía Aplicada (FEDEA) en 2017. Segons els seus càlculs, si la mitjana dels diners que reben les autonomies és 100 per habitant, Cantàbria fou la més beneficiada amb 123,4, seguida de La Rioja (120,8), Extremadura (114,4), Balears (108,4), Castella i Lleó (106,8), Aragó (105,4), Astúries (104,8), Galícia (104,6), Canàries (102,9) i Castella-la Manxa (100,3). La resta estan per sota de la mitjana i la pitjor és el País Valencià, amb 92,5.
Un altre. L’Informe de la comissió d’experts per a la revisió del model de finançament autonòmic de juliol de 2017 encarregat pel Ministeri d’Hisenda de Cristóbal Montoro (PP) reflexa que cada ciutadà va rebre a l’Estat espanyol una mitjana de 2.175 euros. Els més afortunats van ser els de La Rioja, on arribaren als 2.666 per habitant, i els càntabres, amb 2.659 euros. A les Illes van aplegar als 2.292 euros i va quedar palés que Catalunya rebia per sota de la mitjana, 2.114 euros. Els més perjudicats són, de nou, els valencians, amb 1.997 euros.
El director de l’IVIE, Francisco Pérez, explica que quan es corregeixen els habitants tenint en compte les necessitats de la població, és a dir, la “població ajustada”, també figura el País Valencià com l’autonomia “al nivell més baix”. Parlem, per exemple, de les despeses en educació que varien en funció dels xiquets d’una regió o de la relació de persones majors, que incrementen l’ús de la sanitat. “Com a conseqüència de què hi ha menys recursos, es fa menys despesa pública als serveis de la Generalitat. Malgrat que gastem menys, tenim més dèficit de manera continuada i generem més deute”, observa.
Com afecta l’infrafinançament a la vida de les valencianes?
Pérez apunta que el nivell de despesa en educació i sanitat al País Valencià, “amb algunes excepcions”, és molt similar al de la resta de CCAA perquè els tipus de serveis “són molt pareguts” (només cita les comunitats forals, País Basc i Navarra, com a territoris amb més prestacions perquè “tenen més diners”).
Aleshores, “tota la pressió es concentra en la resta”: “Una vegada que has gastat en educació i sanitat al mateix nivell que les altres CCAA i amb uns ingressos menors, no et queda quasi res”. Per tant, assenyala que l’infrafinançament afecta, sobretot, les partides de protecció social (serveis socials, dependència, etc.) i a tot allò que té a veure amb el desenvolupament econòmic (infraestructures, suport a les empreses, innovació, etc.). “En activitats de foment de l’activitat econòmica gastem el 50% de la mitjana i la tercera part del que gasten autonomies de la cornisa cantàbrica. És com si isquérem a jugar el partit amb una mà nugada a l’esquena”, observa l’investigador.
L’única autonomia pobra que paga com si fos rica
Molt lligat al problema del finançament és que el País Valencià té un PIB per càpita un 12% inferior a la mitjana estatal, però paga com si estiguera per damunt. Per això es diu que és l’única comunitat autònoma pobra que paga més del que rep de la caixa estatal i que té un dèficit fiscal. Perquè passa això?
Pérez ens dibuixa un estat imaginari on cada comunitat autònoma és independent: “Unes tindrien més recursos que altres perquè la seua capacitat tributària és major i les pobres tindrien menys. No hi hauria un mecanisme de solidaritat interterritorial”. Això no és així, de manera que el sector públic recaptar en cada territori d’acord amb la seua capacitat però gasta en funció de les seues necessitats, que es defineixen per població. “En Extremadura han de gastar en proporció a la seua població, no a la renda per habitat, encara que siga baixa”, explica.
El País Valencià “amb 12 punts per sota de la mitjana del PIB per habitant és contribuent, té un saldo fiscal negatiu i rep menys del que aporta”
Per tant, diu que la balança fiscal dels territoris rics ha de ser negatiu (perquè recapten més del que gasten i contribueixen de forma solidària) i el dels pobres, positiu (recaptarien en funció a la seua renda i gastarien en proporció a la seua població).
L’investigador assegura que en la major part dels casos funciona així, però hi ha cinc excepcions. Per una banda, quatre “són riques, tenen rendes per damunt de la mitjana i són receptores netes”: País Basc, Navarra, Aragó i La Rioja. Per altra banda, està el País Valencià, que “amb 12 punts per sota de la mitjana del PIB per habitant és contribuent, té un saldo fiscal negatiu i rep menys del que aporta”.
El deute històric
Per últim, l’infrafinançament genera un últim problema reivindicat de manera desigual per la classe política valenciana: el deute històric. L’IVIE va calcular un deute associat al sistema de finançament injust “per damunt dels 20.000 milions” des de 2002, “quan totes les CCAA tenen les mateixes competències”. Pérez comenta que es podria afegir part del deute anterior a eixa data, però “les xifres són més difícils de precisar”.
El deute històric d’Espanya amb el País Valencià ascendeix a més de 20.000 milions des del 2002
Per arribar a eixa quantitat, l’IVIE pren com a dada el que ha gastat des d’aleshores el País Valencià i quin seria el dèficit en el cas que haguera tingut els mateixos ingressos que la mitjana. “La part del dèficit que es deu a l’infrafinançament seria la que, acumulada, coneixem com a deute històric. Com a conseqüència que t’has anat endeutant més, tens uns interessos més grans”, explica l’investigador.
I ara, què? Nova legislatura i noves esperances per a un Govern, el valencià, que comparteix color polític amb l’espanyol i que pot aprofitar per a forçar un canvi en el model de finançament. Caldrà esperar i veure si, una vegada més, deixen passar l’oportunitat i el País Valencià -Administració, societat, treballadors, empresaris- s’escanya un poquet més amb el nus del finançament o si aconsegueix, per fi, un tracte just.
