L’individualisme és una forma d’actuar o de ser, que en aquest moment es pot observar en totes les persones, de forma majoritàriament negativa. Mai s’havia donat, com en l’actualitat, plantejaments individualistes en l’entorn familiar, en els que, si bé era normal, encara que minoritari, que els fills passessin dels seus pares, quan arribaven a vells i dependents, no succeïa el fet prioritari del seu aparcament en residencies geriàtriques inhumanes. On, però, l’individualisme es fa més palès, és en el tractament dels fills, que quan es tenen, cosa cada vegada menys freqüent, també es comencen a deixar aparcats a l’escola, per no tenir que assumir les obligacions familiars.

Les persones es troben sempre en la recerca de la pròpia identitat, d’alguna cosa que les distingeixi en certa forma dels altres. Ara, per trobar-la, molta gent es tanca en ella mateixa, pensant només en les seves coses. No s’adonen que per trobar-se a un mateix cal veure’s en els altres. L’individualisme també pot arribar a ser de vegades, una forma d’escapament del món que ens envolta, per no voler veure la seva negativitat. El que podríem considerar com individualisme comunitari, propi dels catalans, s’ha trencat. Avui dia l’individualisme s’ha convertit en egoista, en el sentit de que “a mi ningú m’ha de dir el que he de fer”, com si els interessos dels altres no contessin, sinó solament els d’un mateix. És per això, que el Moviment Sènior defensa un veritable individualisme comunitari que permeti ser més amb els altres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada