Si un mot sembla que no hauria de faltar de cap de les maneres en una sèrie com aquesta és la mare de totes les mares: independència. I en canvi sí, falta. Com que és d’etimologia senzilla i sense sorpreses (independència-dependència-dependre, verb que prové de penjar), l’he anat posposat un dia i un altre dia i al final mira…

I ves per on, me la torno a trobar a davant arran del concurs que l’Institut d’Estudis Catalans va convocar ara fa un mes per escollir el neologisme de l’any. Un neologisme és una paraula nova, i ja sabeu que perquè un mot rebi l’aval de la normativa ha de complir determinades condicions (que sovint, massa sovint, generen controvèrsia entre els parlants i l’autoritat: la segona sol pecar de conservadora mentre que els primers acostumen a tenir pressa i un criteri no sempre clar). Trobo que la iniciativa de l’IEC és ben lloable perquè els permetrà palpar una mica la pulsió de l’usuari, que és cosa que a la gent del gremi sempre li convé.

Entre els dos centenars llargs de propostes n’hi havia de tota mena, però allò que ens va cridar més l’atenció a molts filòlegs va ser que la finalment escollida, estelada, encara no fos al diccionari. Alerta: hi és, però no en el significat de bandera sinó en l’altre (‘Conjunt dels estels del cel’). Per estrany que sembli, els diccionaris tenen aquestes coses: un mot que se’ns ha fet tan i tan familiar els últims anys que ja sembla que hagi existit sempre, en canvi encara no disposa de la patent de cors de l’acceptació normativa.

Doncs bé, estelada m’ha fet venir al cap un altre dels termes que el procés ha col·locat en primer pla. No és ben bé un mot sinó un escurçament: indepe, reducció col·loquial d’independentista. Jo el recordo de ben petit, als setantes, quan l’independentisme era residual i ell anava fent la viu-viu entre els iniciats. Ara, gràcies a l’extensió del camp de joc ha viscut una revifada considerable, ja que és una bona manera d’estalviar-se, si més no en registres informals, l’excessiva llargària de l’altre, un hexasíl·lab que sovint ens fa embarbussar. I potser no li donaria tanta importància, fins al punt de plantejar-me si el presento al concurs de l’any que ve, si no fos perquè una escriptora extremament sensible a la parla col·loquial com la Marta Rojals es va treure de la màniga el contrapunt perfecte, amb aquella soltesa que només els bons escriptors poden brandar: “Em va venir al cap mentre mirava un debat d’aquests manipulats de TV3. Eren tres ‘indepes’ contra dos ‘depes’”, escrivia un dia a Vilaweb. Ara que ja ens coneixem tots, per què no?