Inconstitucionalíssimament

Doncs quina merda de constitució deu tenir aquest ganàpia, que no para de repetir que és sagrada i que l’hem de respectar i que la llei tomba i que gira. Tan milhomes que sembla, i tan forçut, i ara resulta que no, que té una constitució de nyicris i amb un esternut ja s’encostipa i li tremola tot el cos. Anys i panys de fer-se el gallet i anar pel pati posant la por al cos a tothom i mira, per una extremitat que li fa el tonto ha de cridar corrents l’equipo médico habitual a matar microbis a canonades. Com deia ma padrina, el món està ben girat.

Deunostrossinyor em castigarà per fer xistos amb la consti, que mira si és important que hi ha una subespècie de juristes anomenats constitucionalistes que realment es dediquen a això, a bussejar pels articles de les grans lleis fundacionals del món a la recerca de i aquí ja se m’escapa, perquè com us podeu imaginar, la retòrica del constitucionalista és un xuclador no apte per a no iniciats. Encara diran que els raros som els filòlegs.

No sé si a Espanya els constitucionalistes són juristes normals o sacerdots, però tinc por que no pengin l’hàbit pel disgust que els daré ara. Que em perdonin. Resulta que la matriu de la cosa, la mare del mot, no és sinó el verb estar. Qui ho havia de dir, oi? Un verb tan quotidià, tan corrent, com estar. I tan transitori, que és la idea que porta implícita en son significat. Avui estàs així però demà poder estaràs aixà. Per si no se m’ha entès: si la constitució aquesta fos una cosa tan sacra i tan mil·lenària més aviat hauria de sorgir del verb ser, no trobeu? Som espanyols, perquè ho hem sigut sempre i ho serem fins a la fi dels temps, i poder més enllà i tot. El verb ser, immutable i consubstancial, essència mateixa de l’existència. Doncs mira, no, resulta que no. Resulta que avui estàs espanyol i demà vés a saber. Summes sacerdots, em sap greu, però l’etimologia no l’he inventada jo.

Els puc oferir un consol, això sí. Resulta que un altre fill del verb stare és l’estatut. En majúscula: l’Estatut. Com la consti, però en vernacle. O sigui que naltros, que sabem que som i serem, també ens podem trobar un dia que ja no estem catalans. L’avantatge, això sí, és que anem molt més entrenats, perquè als que vam néixer estant-ho ens han mirat de convèncer que no, que no ho estàvem, i molts que no hi van néixer ho han provat i han decidit estar-hi. Està català tothom que viu i penca aquí i en vol ser. També hi ajuda molt, és veritat, el fet de no haver-lo sacralitzat, l’Estatut. Deu ser que no és anterior a la Bíblia, com la Constitución, que es veu que sí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.