La pregunta havia de ser inclusiva o no seria. Un dels nous tòtems del soberanisme, la inclusivitat (l’únic esment previ del qual és aquell inclusive tan ranci, el de ambos inclusive). La curiositat és que l’antònim del terme és exclusivitat, quan el sentit de la llengua ens faria suposar més aviat un concepte, dissortadament inexistent, com excloència. De la mateixa manera, el contrari d’inclusiu, gramaticalment parlant, és exclusiu, adjectiu que ves per on ens remet a l’univers de molts dels qui consideren que el nacionalisme sempre és excloent perquè per definició és dels altres. La conclusió lògica fóra pensar que ells, no essent nacionalistes ni excloents, deuen ser internacionalistes i incloents, tal com demostra l’ús solidari, generós i proletari que fan dels béns d’altri.

Inclusiu i excloent, dos fills jovenets (els hem conegut fa poc) de la mateixa mare: cloure, un verb amb tan mala fama entre l’exèrcit de filòlegs vocacionals del país (que antiquat, que pagès, que elitista!) com adorat per l’igualment nombrós exèrcit de poetes, que no deixen porta per closa ni ull per cluc. I en canvi és una família que s’esquitlla contínuament en la parla quotidiana, disfressada de mil maneres. Per exemple a taula, de cloïssa, o al congrés, de cloenda, o a la tertúlia en forma de conclusió. També a les presons, en la persona del reclús, o als monestirs en la pau dels claustres. Quan diem que una cosa, improviso, un règim polític heretat del franquisme, fa pudor de resclosit no estem dient sinó que put de tancat.

In-cloure, tancar a dins, contenir, abraçar, ajuntar-se. Ex-cloure, tancar a fora, separar, segregar. Incloure és redactar una pregunta innecesàriament llarga perquè fins els més rebecs hi trobin lloc. Excloure és separar la canalla a l’escola perquè estudiïn en llengües diferents. El tancament i l’obertura, igual que la paciència i l’agressivitat, la intolerància i la generositat, són coses que s’aprenen. Que es poden aprendre. Si veus que ton pare llença papers a terra o atonyina la dona, tu faràs el mateix i no acceptaràs que t’ho critiquin. Amb els països igual: si n’has vist uns que manen i uns que creuen, per tu això serà la normalitat.

Això que anomenem procés no és sinó una guerra. Una guerra entre inclusius i excloents. L’excloent té por que els altres obrin la porta i per això reacciona tancant-la encara més fort; l’inclusiu la vol obrir perquè cadascú decideixi què vol fer, si entrar o sortir. La reclusió és un estat mental.