Fins fa poc quan es parlava d’incivisme al carrer es feia referència als gossos, o més ben dit als seus amos. Això està canviant, avui dia aquest tipus d’incivisme està protagonitzat per persones, majoritàriament joves, que no tenen cap tipus de mania en orinar en ple dia al carrer, o en destrossar el seu mobiliari com bancs, papereres, llums, arbres, etc.

Ens trobem en una societat en la qual les diferències entre pobres i rics van augmentant. Amb una classe mitjana que històricament donava estabilitat i pau social, que veu disminuïdes les seves remuneracions laborals, inferiors a les d’anys enrera. En aquest tipus de societat s’ha oblidat la paraula educar que està essent substituïda per la de criar.

Tot i els baixos índex de natalitat i als avortaments de mares marginals solteres, generadores de bosses de delinqüència juvenil, s’estan posant al món nous nascuts, sense tenir cura de la seva educació que fonamentalment hauria d’anar a càrrec dels pares, els quals, però, la deleguen en el món escolar. A l’escola, amb un professorat atemorit, incapaç de substituir la tasca educadora dels pares, se l’hi està encomanant un paper que sobrepassa les seves atribucions.

Vivim en una societat en la qual l’incivisme anirà augmentat, com una vàlvula d’escapament que intenta pal·liar els defectes d’un sistema social injust cada vegada més qüestionat. Des de la perspectiva d’una cultura sènior cal denunciar enèrgicament aquesta situació, proposant vies constructives de diàleg Intergeneracional.