Per aquelles paradoxes dels diccionaris, imputat no té entrada pròpia al DIEC i diputar sí. I en canvi segur que la majoria sabriem definir millor la primera que no pas la segona. Perquè a hores d’ara tothom té clar que estar imputat és si fa no fa estar acusat d’algun delicte, mentre que no és tan clar que sapiguem que diputarvol dir ‘designar, destinar algú per a fer un servei’, especialment per a la gestió política dels interessos d’un grup. Si de cas hi hauríem pogut arribar per deducció.
    Però la deducció no sempre és un mètode fiable, en semàntica. O, si més no, automàtic. Vet aquí cinc germans: diputar (amb el significat ja explicitat), disputar(‘posar en clar després d’un examen o una discussió’); imputar (la definició, més endavant); reputar (‘tenir en una o altra opinió’); i suputar (‘avaluar indirectament una quantitat’). Tal com ens podem ensumar, sobretot amb l’últim (un verb tan desconegut per a l’ús quotidià que els diccionaris, tot i definir-lo, ni tan sols en donen cap exemple d’ús. Com si ni ells sabessin com carai es fa servir), es tracta de cinc derivats cultes. Això no vol dir que estiguin reservats a parlants amb estudis, sinó que van sorgir a partir de la forma culta dels mots llatins, generalment la primigènia. Un exemple més entenedor: si agafem el verb podrirtrobarem quatre o cinc derivats ben reconeixibles (podridura, podrimener, podriment, podrit) i uns quants de més allunyats en la forma: pútrid, putrefacte, putrefacció… Els segons conserven l’arrel original, putrere, mentre que els primers van aparèixer després que la vulgarització la deformés.
    Dit això, ja podem desvelar qui és la mare dels imputats. Es tracta d’un verb aparentment tan poc relacionat amb l’administració de justícia com podar, que, igual que ara, volia dir ‘netejar, esporgar’. Com s’arriba a la idea de ‘atribuir la responsabilitat o la culpa d’alguna cosa’? Doncs no queda més remei que fer un exercici de semàntica històrica, per al qual pot ser útil recordar l’existència del verb amputar, també derivat de putare però no pas culte. De podar (tallar una branca) aamputar (seccionar un membre) hi ha el pas significatiu d’introduir la idea de dolor, de dany que potser caldrà reparar. Disputar, i encara més, diputar hi afegeixen el matís de tria o selecció, i així podem arribar a la identificació del culpable, que és l’objectiu de la imputació. Val la pena refer el trajecte pas a pas, rellegint els significats, per comprendre el resultat final.
    D’aquesta paràbola històrica el que se’n desprèn és que tot depèn de qui té la paella, o les tisores de podar, pel mànec.